6 de Abril de 2017

AQUEST DEU SER EL LLOC, l’onada Maggie O’Farrell: ressenya d’una lectora.

Màgic i hipnotitzant. Maggie O’Farrell en té prou amb tres pàgines per convertir en certesa la sensació d’estar davant d’una gran història.

lectors maggie ressenyes

Maggie O’Farrell en té prou amb tres frases per deixar-te clavat a la cadira i no voler deixar de llegir, i en té prou amb tres pàgines per convertir en certesa la sensació d’estar davant d’una gran història. És altament addictiva i aporta una alenada d’aire fresc que es manifesta tan en el fons com en la forma.

El nucli del llibre és una història d’amor. Un amor tan delicat com devastador. La història, però, es desplega en molt més. Cada personatge ofereix un fil, una porteta on treure el cap i observar. Dubten, s’equivoquen, fereixen i en alguns casos tenen comportaments que consideraríem execrables, però no pots deixar d’abraçar-los com a lector, de compadir-los i de fer-los teus perquè estan perfectament dibuixats a la mesura humana. Tots semblen seguir camins secundaris, més o menys tortuosos, potser buscant alguna cosa que porti l’etiqueta “Felicitat”. En la majoria de casos la felicitat està sobreimpresa en la redempció d’un passat protagonitzat per males decisions.

“Quina redempció trobem en el fet de ser estimats: quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. No hi ha res que pugui reemplaçar això.”

Aquest deu ser el lloc és tot un món, descrit amb múltiples estils i formats narratius. Històries dins de la història. Anades i vingudes. Màgic i hipnotitzant. Tot amb una consistència que la fa terriblement real.  És en aquest aire on llegint O’Farrell he rememorat el millor d’Irving, i això sempre és un gran plaer.

Llegir-lo ha estat com sentir aquelles onades que amb l’anar i venir van cobrint-te els peus de sorra, i saps que quedaran colgats, però no t’hi resisteixes. De fet, no voldries ser a cap altre lloc.

(He de dir que vaig llegir-lo amb moltes ganes, molt de pressa, però que em vaig frenar davant el que s’anava desplegant davant meu perquè vaig prendre consciència del buit que sentiria en acabar-lo, així que calia dosificar. Alhora a mesura que anava avançant la història vaig témer un final tràgic, fins al punt que vaig reservar-me les 30 últimes pàgines per trobar el dia adequat. Gràcies a això em va semblar un final suau, potser fins i tot massa suau. Potser fins i tot m’encaixava més amb l’aire del llibre un cop sec, però en el fons, agraeixo l’esperança.)

Anna Nicolau

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *