15 de Abril de 2017

EL LLOC ERA EN ELLS: ressenya d’un lector.

El lloc era en ells

lectors maggie ressenyes

 ¿Sabeu aquells passatemps que consistien en una sèrie de punts numerats que havies d’unir, i que mica en mica anaven prenent forma, fins que n’apareixia un dibuix? Doncs això és aquesta novel·la. Un seguit de moments i de llocs i de veus diferents que anirem unint capítol a capítol, seguint una estructura perfectament travada i dissenyada que de mica en mica va il·luminant i omplint d’ordre el caos, fins que aconseguim de veure’n el dibuix final.

De fet, aquest era el passatemps preferit del Daniel Sullivan, el protagonista d’Aquest deu ser el lloc; i els que més li agradaven, ens diu, eren aquells que anaves fent, convençut que dibuixaves una cosa, i de cop t’adonaves que el resultat final era ben bé un altre. Així és com veu ell la seva vida: «una sèrie d’elisions, ocultacions, punts escapats d’un teixit», i així és com l’anirem descobrint nosaltres, al llarg de 480 pàgines que se’ns acabaran fent curtes.

Maggie O’Farrell defineix els seus protagonistes com a «bones persones que van prendre decisions equivocades». Però jo diria que el que compta no són tant les decisions, sinó com aquestes bones persones arrosseguen el pes d’aquestes males decisions. I compta, molt, l’ombra feixuga del seu passat.

Si per al Daniel el passat és un gas verinós que tanca en un flascó per evitar que el contamini, la Claudette, la Claudette Wells, l’ex-actriu que va fugir del món i va fingir la pròpia mort, es construeix la seva càpsula del temps particular per no oblidar mai d’on ve i qui era.

Però un flascó és una cosa tan fràgil que ja intuïm que tard o d’hora es trencarà. I n’hi ha prou amb una entrevista de fa 24 anys, captada al vol a la ràdio, perquè de cop se’ns mogui el terra sota els peus i es posi en marxa el seu particular descens als inferns, imprescindible per fer les paus amb un mateix.

I és que a Donegal s’hi ha de voler arribar. No és només l’indret aïllat del nord d’Irlanda on es va refugiar Claude. Cal superar fins a dotze tanques abans de fer-hi cap. I per això, tot i que sovint l’atzar regeix les nostres vides, més que no la voluntat o la necessitat, no n’hi ha prou amb una trobada casual a la carretera per haver-se guanyat el dret a ser-hi. A Donegal s’hi ha de voler arribar, i s’ha d’estar preparat per romandre-hi. Només llavors potser sí que podrà ser el lloc.

Aquesta és una novel·la plena de detalls, que potser passen desapercebuts en una primera lectura però que van deixant el seu pòsit. Amb una estructura mil·limetrada i travada amb la intuïció i la intel·ligència dels més grans escriptors. Malgrat els canvis de veu i de temps, els capítols se succeeixen un a l’altre amb la naturalitat amb què agafem una cirera que n’arrossega una altra, i aquesta encara una altra, i… van enriquint la trama amb noves revelacions i nous matisos. Com les pedres d’un mosaic de colors tan diferents però que acaben fent un tot.

Potser per això fins i tot els personatges més secundaris (i en aquesta novel·la n’hi ha molts) se’ns planten al davant i els veiem gairebé tan plens i tan rodons com als dos protagonistes. Tots insinuen la seva pròpia història. No debades, poc o molt també ells han de lluitar tots contra les seves pròpies tares, físiques o emocionals.

Aquest deu ser el lloc la bellesa d’un ball, que no avança en línia recta, que adés s’alenteix adés s’accelera, ple de revolts i moviments que de moment no sabem on ens porten, però que no són gratuïts sinó que obeeixen a una raó i són necessaris per assolir la figura final.

I quan l’acabem ens deixa la mateixa sensació de felicitat i melangia de quan s’apaga el so de la darrera nota, i ens diem: en vull més.

Perquè aquesta és d’aquelles novel·les que com més cops la llegim, més ens adonarem de com n’és de gran.

 

Oriol Magrinyà

Abril de 2017

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *