18 de Decembre de 2019

Homenatge a Lucia Berlin: cartes de Susanna Àlvarez i Rodolés, Gemma Ruiz i Marta Orriols

El 17 de desembre, la Llibreria Documenta es va omplir de familiars, amics i, sobretot, de fans incondicionals de la Lucia Berlin per homenatjar aquesta grandíssima escriptora i acomiadar-se d’ella, literàriament. Amb la recent publicació de l’autobiografia inèdita Benvinguda a casa, que ara se suma als celebrats reculls de contes Manual per a dones de fer feines (Premi Llibreter 2016) i Un vespre al paradís, us oferim el llegat literari complet (de moment) d’aquesta autora incomparable.

A continuació, compartim amb vosaltres les cartes de comiat que van llegir les nostres convidades durant l’acte:

Susanna Àlvarez

Admirada Lucia,

Acabo de llegir Benvinguda a casa, el tercer llibre teu que L’Altra editorial ha publicat, en traducció al català, com sempre excel·lent, de l’Albert Torrescasana.

L’acabo de llegir i t’escric aquesta carta plena d’admiració cap als teus textos i cap a la teva vida, convulsa i extraordinària a parts iguals.

Primer voldria dir-te que em fa una certa ràbia saber que no podré llegir res més teu. També voldria explicar-te que he llegit els teus contes perquè els he compartit amb altres lectores i lectors en dos clubs de lectura.

Manual per a dones de fer feines (també traduït per l’Albert), el vam llegir al Club de lectura dels Lletracremats. Són bona gent, molt bons lectors i, tot i que el nucli dur no té gaire tirada als contes, el teu llibre els va agradar i en vam treure força suc.
Després va venir Un vespre al paradís, aquest cop traduït, també magníficament, per la Josefina Caball. Aquí la cosa ja va ser “tirant a sublim”, perquè el vam treballar en un club de lectura “especialitzat” en contes, i vam convidar a la tertúlia a la teva editora en català, l’Eugènia Broggi que, a més, va aparèixer acompanyada de l’Eduard Màrquez, un escriptor dels bons i, sobretot, un lector voraç amb el qual et podries passar hores i hores parlant de bons llibres i de bona literatura.
La vetllada va ser inoblidable. Tinc el llibre subratllat i guixat com no et pots ni imaginar. Va ser un veritable plaer llegir-te i compartir els teus textos amb altres persones. La màgia d’un club de lectura pren tot el seu sentit quan llegim contes com els teus. Gràcies!

No m’allargo més. Com t’he dit al començar, acabo de tancar Benvinguda a casa. Abans d’anar a dormir rellegiré “El Tim”, que he vist a les teves cartes que t’havia donat certs maldecaps.
També he llegit que sempre busques casa teva, i no se m’acut una altra manera d’acomiadar-me de tu que dient-te això:

“Aquí tens CASA TEVA, Lucia! Avui som aquí per celebrar que l’any 2016 vas arribar a les nostres vides, a la nostra casa, que és LA TEVA, per sempre més”.

Benvinguda a casa, Lucia!
Susanna Àlvarez i Rodolés, lectora

 

Gemma Ruiz

Admiradíssima senyora Berlin,

No m’agradaria que em prengués per una persona encarcarada, per causa d’aquest encapçalament. La raó és ben simple: vostè és una geni i als genis no se’ls tracta de tu ni se’ls diu pel nom de pila, com si hi haguessis compartit taula. No, als genis se’ls mira amunt perquè se’ls admira.

Només seran quatre ratlles, senyora Berlin. Als genis tampoc se’ls ha d’enfarfegar, com si els hagués de fer algun profit sentir-nos explicar la nostra vida i miracles. No, els genis, el que el que més han de menester és temps, fer-los-el perdre és anar en contra nostra, en realitat.

Aquesta carta tampoc serà per mirar d’escatir què hi ha de debò i què de ficcionat, a la seva obra, senyora Berlin. No. Ens ha d’importar ben poc saber què va veure o què va somiar, què va viure o què va recrear. Els genis, i vostè ho és, tenen el do de fer real tot el que escriuen. Tan real com és ara aquesta mà que aguanta ara aquesta carta.

Tampoc no seré una maleducada i la burxaré per saber la cronologia dels seus afectes, qui va estimar, qui va perdre… Com gosen destorbar la intimitat dels genis?

Ah, ni tampoc comentaré la cara que fa en aquella foto d’aquí o en aquella foto d’allà… No el vull per res, el seu físic, senyora Berlin, i ja em perdonarà, però no, no m’interessa cap més bellesa ni lletjor que la que ens ha deixat escrita, i que és un bon tou.

El perquè d’aquesta carta que prometia breu, doncs? Simple: donar-li les gràcies. Gràcies per no guardar-se tota aquella llum, tota aquella intel·ligència, tota aquella creativitat, tot aquell sentit de l’humor i tota aquella humanitat per vostè sola.

Atentament,
Una de tantes i tantes i tantes persones a qui ha convençut que sí, que la vida val la pena viure-la, ni que sigui per deixar-la escrita.

Gemma Ruiz Palà

 

Marta Orriols

Barcelona, 17 desembre 2019

Estimada Lucia,
No m’agraden els comiats, així que a mesura que passin els anys, faré veure que no en sé res d’això que diuen que no hi haurà material nou per part teva, que tot el que vares escriure ja ha estat publicat. Dins el meu cap acostumat a inventar històries o reinventar la realitat, em faré la vaga il·lusió que ben aviat un nou recull es posarà a la venda, que s’hauran trobat històries inèdites que fins ara ningú sabia que havies escrit. Seria un cop d’efecte que quadra amb tu, estimada, amb l’halo sorprenent amb que vas caminar la vida, i amb el magnetisme amb el que un s’arrossega cap a la teva persona després de la lectura de qualsevol pessic del que et va pertànyer.

Et penso sempre com una carretera solitària i polsegosa. L’orografia marca destins i amants, ho saps prou bé, i amaga revolts i cruïlles que sortosament es bifurquen cap a cels coral·lins, espetecs de color, vestits, veus, aigües braves, festes, excés, calma, recés. Exprimir-ho tot i ser capaç inclús, d’esculpir comèdia amb el magma de la tragèdia. La distància des de la que ens has deixat espiar les teves històries té la mida del teu somriure càlid i misteriós. La mateixa distància que hi ha dins la necessitat de salpebrar la realitat amb ficció, d’alterar-la, de robar-li a la matèria els seus sons i les seves olors i passar-les pel sedàs de l’escriptura fins a arreplegar-ho tot en una copa d’algun licor atrevit i fosc, on el gel dringa sota dents blanques. Escandalosa pirotècnia. Pura literatura.

No et negaré que sento una mica d’enveja de tu. De les teves anècdotes que esdevenen certeses narratives, d’allò salvatge de la teva vida, de com regalima el teu nom dels llavis de qui el pronuncia. Convida a la llegenda i a tot allò grandiloqüent. Un nom així només podia estalonar grandesa. Si m’ho permets, doncs, seguiré agafant-me al tic seductor de les teves històries per sempre. Vull aprendre de tu, de la teva sofisticació però sobretot de la humilitat dels teus peus descalços.

Gràcies per ser camí.
Fins aviat,
Marta

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *