L'illa de la infantesa, Karl Ove Knausgaard
  • Valora aquest llibre

  • PVP: 22,90 €
  • Data de publicació: 13/05/2015
    Pàgines: 504
    ISBN: 978-84-943481-2-9
    Format: 14 x 21,3 cm
    Rústega amb solapes

Descarrega't la nota de premsa

Descarrega't la coberta en alta resolució

Compra'l a la xarxa

Disponible a aquestes llibreries:

L’illa de la infantesa.
La meva lluita 3

Karl Ove Knausgård

Traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug

4 3 valoracions 13 crítiques de premsa

A L’illa de la infantesa, el tercer volum del sextet La meva lluita, Karl Ove Knausgård explora els anys d’infantesa, l’època de la fragilitat, les emocions desbordades, l’aprenentatge constant i la vitalitat inesgotable, quan tot passa per primera vegada i tant els èxits com els fracassos resulten terriblement colpidors. Karl Ove, amb set anys i immers en un món en què els adults, omnipresents, ocupen una posició prevalent i poderosa, s’enfronta al primer curs escolar amb una barreja d’excitació delirant i por paralitzadora, mentre la relació amb els seus pares —la mare, benèvola, càlida, tranquil·la; el pare, cruel i impacient— marca el ritme dels seus dies.

L’illa de la infantesa és un llibre sobre la família i la memòria, i sobre els abismes que separen els somnis infantils de la realitat adulta. Knausgård ha creat una història universal sobre la lluita del dia a dia que tots sostenim al llarg de la vida, una obra profunda i enlluernadora en què cada volum es pot llegir de manera independent o com a part d’un projecte magistral.

La premsa ha dit

Ressenyes dels nostres lectors

Click here to submit your review.

Envia la teva ressenya
* Camp requerit

L'illa de la infantesa

per Marià Veloy

Entre l’any 2009 i el 2011 es va publicar a Noruega una obra amb un títol difícil de digerir –La meva lluita, referència evident al 'Mein Kampf' de Hitler–, però d’una ambició només comparable a les seves dimensions. Al llarg de 3.500 pàgines distribuïdes en sis volums, Karl Ove Knausgård explorava la seva vida en un gènere que ell mateix ha qualificat de “novel·la de no-ficció”, i que el lector percep d’una sinceritat que només es pot qualificar de brutal. Deixant de banda l’escàndol que va provocar al seu país d’origen (a massa gent no li va agradar veure’s retratada en un món sense concessions), la veritable dimensió d’aquest projecte literari s’ha fet visible a mesura que se n’han traduït els primers volums, i l’obra ha acumulat elogis d’escriptors i crítics.

No només per la seva extensió, sinó també per la seva indagació sobre el temps, la comparació amb Proust és recurrent, però no completa. De fet, l’estil del noruec té poc en comú amb el dandi francès. En comptes d’evocació i refinament, la introspecció de Knausgård se sustenta en un ego desesperat que s’expressa en un estil veloç i descarnat com una cançó punk. Però a aquest estil encara li falta un altre element per entendre’s, i és que la lluita quotidiana pel sentit de la vida del narrador-protagonista implica assumir la mort, i el maltractament previ, del pare. “Només de pensar en el meu pare, en el fet que existís, feia retronar la por dintre meu”, arriba a escriure.

En els dos primers volums, Karl Ove Knausgård ens parlava, d’una manera eminentment fragmentària i turmentosa, de la mort d’aquest progenitor terrible, i de la relació que tenia amb la seva primera dona. En aquesta tercera entrega de 'La meva lluita', en canvi, ens explica com va ser la seva infància a l’illa de Tromøya, i ho fa mantenint la línia cronològica com un nen manté l’equilibri sobre una bicicleta sense rodetes. El descobriment de l’illa (que és el món, esclar) per part del petit Karl Ove es transforma en un relat menys angoixant que els precedents. El to és gairebé el d’una faula perversa, on tot estaria en ordre si no fos per una por injusta i gairebé divina. –

L'illa de la infantesa

per Cesc Llaverias (Els llibres del senyor dolent)

Tercera entrega de ´'La meva lluita', el sextet de Karl Ove Knausgård, i el primer llibre de la sèrie que em llegeixo en català, i potser això és mereix una explicació.

L'editora de L'Altra va llegir Knausgård, li va agradar i com que ningú l'estava editant en català va presentar l'oferta per fer-ho ella, convençuda que li dirien que no, i una mica per poder dir que ho havia intentat. Però li van dir que sí.

Els llibres ja els estava publicant en castellà Anagrama, no sé si hi ha gaires traductors de noruec a català, va encarregar la traducció del tercer volum (aquest) perquè sortís simultàniament a l'edició en castellà. Però per tenir també els dos primers volums els va traduir de l'anglès, bé el primer, el segon apareixerà al setembre, fixar-se en la traducció o en que només hi hagi un traductor és cosa de frikis com jo. Només espero que amb el temps torni a publicar els dos primers volums traduïts del noruec. I per cert, aplaudeixo el detall de fer aparèixer el nom de la traductora Alexandra Pujol Skjønhaug a la coberta del llibre, és un reconeixement per uns professionals importantíssims que no sempre veuen el seu treball prou respectat.

I de què va aquest llibre? De la infància de l'autor, una etapa que en els altres llibres havia tractat poc. El seu pare tirànic a qui tenia por (la obsessió vital de l'autor envers els seus fills és que no li tinguin por), l'escola, els esports, les noies i que era crèixer als 70-80 en un petit poble noruec. El llibre està escrit amb les vísceres i no té compassió, no arregla les dades, no es maquilla, no es presenta com algú millor o com li hauria agradat ser, el llibre és cruel a estones, i absurd, i pot avorrir, però té alguna cosa. Alguna cosa que fa que ja porti 3 volums (i perquè els altres encara no han sortit!) i que em pensi llegir els 3 que queden. M'agrada, molt, i no sé perquè, no puc explicar-ho.

I un detall, com si això fos una carta als reis, Karl Ove Knausgård ha escrit altres llibres, de ficció, amb un notable èxit de pública i crítica, potser algú podria decidir-se a publicar-los aquí a més a més del sextet aquest. A mi se'm fa estrany llegir les memòries d'un escriptor sense haver llegit les seves altres obres. Però potser jo sóc un lector atípic, això també.

L’illa salvatge de Knausgård

per Raquel Picolo

Quan vam agafar el creuer a Copehnague, el 15 d’agost, per anar cap als fiords noruecs, ja feia dies que sentia a parlar de Knausgård i la seva obra faraònica en sis volums, 3600 pàgines autobiogràfiques. Però em vaig reservar fins a entrar en aigües noruegues per encertar la lectura del llibre, que feia més de dos mesos que m’havien regalat. Va una experiència gran descobrir i passejar-me per l’illa de Knausgård mentre navegàvem pel mar de Noruega.

No he començat pel volum 1, La mort del pare, sinó per L’illa de la infantesa, que és el tercer. Segons la crítica, el més endreçat dels tres volums que han arribat a les nostres llibreries. Diuen que no fa digressions tan radicals i bifurcacions estructurals com als dos primers. Però a mi m’ha impactat molt l’escriptura directa, detallada, hiperrealista, amb emocions profundes, que posa en un mateix pla la transcendència i la banalitat i ens mostra els afers humans en mig de la naturalesa. En la naturalesa. Amb la naturalesa. L’obra transmet la sensació de veritat, d’autèntica vida.

L’illa de la infantesa, que a mi m’ha entusiasmat perquè l’he trobat salvatge, sembla que és el volum més civilitat dels tres primers. El mateix Knausgård reconeixia en una entrevista que va escriure els dos primer volums sense pensar gens en els lectors, perquè creia que el que escrivia no interessaria a ningú. Però la seva autobiografia descarnada i radical va interessar molt i ell va començar a pensar una mica més en el lector. El cas és que L’illa de la infantesa em sembla una molt bona porta d’entrada a la selva nòrdica en sis volums autobiogràfics d’aquest autor.

Hi ha hagut moments que tants detalls, i sempre el mateix, se m’han fet pesats, i he reclamat resums, el·lipsis i girs encara que no tinguessin sentit. En aquells moments, puntuals, demanava el que el llibre no és, però continuava enganxada a les seves pàgines, que em feien viure la vida de l’autor protagonista, amb les botes per la pluja, les esbroncades del pare, els pensaments innocents i els roïns. Tot en un mateix pla i a dins del bosc. La vida no resumeix ni salta i, si fa girs, no són calculats. Tampoc divideix en capítols.

L’illa de la infantesa és un llibre viu. Un bocí de vida enquadernat.

Però del que jo volia parlar quan he començat aquest post és de la presència física de la natura a les pàgines del llibre, la natura que no és una idea sinó que és un cos. Els personatges, humans que també són natura. L’illa de la infantesa és una lectura física i sensorial. Perquè la natura és física i química. Sentits. Cossos.

Amb aquesta frase comença la novel·la:

Un dia suau i ennuvolat de l’agost de 1969, serpentejant al llarg d’una carretera estreta a l’extrem d’una illa del sud, entre jardins i turonets, prats i boscam, pujant i baixant pendents i tombant per revolts tancats, de tant en tant amb arbres a totes dues bandes, com un túnel, de tant en tant amb el mar al davant, avança un autobús.

Una frase llarga i envoltant, que apel·la els nostres sentits i ja no ens deixa anar.

Una altra frase, gairebé a l’atzar:

Era estrany com tots els arbres tenien la seva pròpia personalitat, expressada a través de formes úniques que tenien, i la resplendor dels troncs i les arrels, de l’escorça i de les branques, la barreja de llum i d’ombra.

Fa brillar els arbres més enllà del cor del protagonista.

l' altra editorial , USA 4.0 4.0 3 3 Entre l’any 2009 i el 2011 es va publicar a Noruega una obra amb un títol difícil de digerir –La meva lluita, referència evident al 'Mein Kampf' de Hitler–, però d’una Seguir llegint