16 de Novembre de 2015

Sobre sextets, traduccions i cucs: publicant Knausgård

No sé si haureu llegit ja algun llibre de Karl Ove Knausgård, un autor noruec que s’ha posat molt de moda perquè ha convertit la seva vida íntima en material literari d’una manera que no s’havia fet mai abans. Per mi, el sextet de LA MEVA LLUITA és un dels projectes més apassionants que hagi llegit mai; vaig dubtar moltíssim a l’hora de publicar-lo perquè és molt ambiciós (sis llibres de sis-centes pàgines!) i L’Altra molt petita, i perquè el ‘No ho facis!’ d’amics i col·legues era unànime i contundent, però si vaig fundar L’Altra Editorial va ser precisament per publicar els llibres que m’entusiasmen, i la lectura dels tres primers volums de LA MEVA LLUITA ha estat una de les experiències més impactants dels últims anys.

Hi ha molta gent que s’ho mira amb recel, perquè sembla una mena de moda de “moderns”, però us asseguro que val moltíssim la pena llegir-lo, més enllà de tot el que se n’ha dit. És absolutament brutal, d’una honestedat aclaparadora i molt intensa, i una gran profunditat d’ànima. He intentat explicar per què m’agrada tant Karl Ove Knausgård a tots els descreguts i recelosos que em trobo pel carrer, i no sé si me’n surto gaire: m’agrada l’autenticitat de tot plegat, com tot sona real (les emocions, vull dir, i reaccions), que la veritat sigui tan veritable; m’agrada com ho explica, i trobo que la tria d’un estil diguem-ne planer reforça la intensitat de la narració; m’interessa molt com pensa i què pensa; m’atrapen la trama i les desventures que li passen, i les reflexions que fa, i em planteja qüestions emocionals sobre la meva pròpia vida. Suposo que connecto molt amb la seva manera de veure el món, i el seu univers m’interessa molt.

Molta gent m’ha preguntat si cal llegir-los per ordre, els llibres, i sempre contesto que no cal. Jo vaig llegir primer el segon i després el primer, al cap d’uns mesos el tercer i ara estic corregint el quart, i em sembla que realment no cal seguir cap ordre. A més, la publicació en català ha estat una mica enrevessada: quan vaig decidir llançar-me a publicar Knausgård, Anagrama ja havia publicat els dos primers volums del sextet, i per tant, molts lectors ja l’havien llegit en castellà, i molts a més a més s’havien acostumat a la seva veu en castellà… ¿Tenia sentit agafar el projecte a mitges? Els dos primers volums segur que ja no tindrien sortida, perquè ja existien feia temps en castellà, per tant vaig decidir que només contractaria el tercer i el quart volum: Anagrama publicava al maig i si trobava traductor, arribava a temps per publicar l’edició catalana a la vegada que la castellana.

Però de traductors del noruec al català no n’hi ha gaires, i per poc no moro d’un atac de cor buscant algú que pogués fer una bona traducció amb poc temps… Finalment, va caure del cel (o de l’ISBN, més aviat) l’Alexandra Pujol, que va fer una boníssima traducció en temps rècord, i que ha estat des d’aleshores còmplice del projecte Knausgård en català. I quan ho teníem ja tot embastat, un vell cuquet va treure el cap: però a veure, ¿si fas un sextet, on s’és vist fer-lo escapçat? ¿Quin sentit té fer un sextet i només publicar els 4 últims volums? I el cuquet va anar creixent fins convertir-se en serp, i vaig decidir que també havia de fer els dos primers volums, amb l’inconvenient que ja tenia l’única traductora del noruec que havia trobat, ocupada, i un altre inconvenient, que era el temps: si volia fer els dos primers volums, els havia de fer ràpid, com a mínim el primer, abans que sortís el tercer volum, perquè si la gent sentia parlar de Knausgård per primera vegada tingués la possibilitat de començar pel primer volum.

Vaig convèncer Knausgård i els seus agents de Wylie (tasca no gens fàcil, us he de dir) perquè em donessin permís per traduir de l’anglès (la traducció a l’anglès ha estat supervisada per l’autor i té el seu vist-i-plau); quan vaig tenir el seu consentiment, vaig convèncer l’Anna Llisterri, una de les millors traductores que tenim per aquí de l’anglès al català, perquè traduís primer LA MORT DEL PARE (que havia de sortir forçosament abans de Sant Jordi) i després UN HOME ENAMORAT, que sortiria al setembre. Sobredosi Knausgård al canto. Però em va dir que sí, ens hi vam posar, i el 20 de març teníem LA MORT DEL PARE al carrer (el primer volum, traduït de l’anglès per l’Anna Llisterri), el 10 de maig L’ILLA DE LA INFANTESA (el tercer volum, traduït del noruec per l’Alexandra Pujol) i el 15 de setembre UN HOME ENAMORAT (el segon volum, traduït de l’anglès per l’Anna Llisterri).

Poca broma.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *