020-Manual-per-a-dones-de-fer-feine-Lucia-Berlin-p
  • Valora aquest llibre

    (No Ratings Yet)
  • PVP: 20,90 €
  • Data de publicació: 16 març 2016
    Pàgines: 488
    ISBN: 978-84-945085-0-9
    Format: 14 x 21,3 cm
    Rústega amb solapes

Descarrega't la coberta en alta resolució

Compra'l a la xarxa

Disponible a aquestes llibreries:

Manual per a dones
de fer feines

Lucia Berlin

Traducció d'Albert Torrescasana

4.8 6 valoracions 20 crítiques de premsa

Manual per a dones de fer feines és una tria dels millors contes de Lucia Berlin, una autora poc reconeguda en vida que ara està rebent, per fi, l’atenció que es mereix. Els relats, gairebé sempre autobiogràfics, constitueixen un retrat de les angoixes i aventures de l’autora, que va afrontar sempre la seva vida convulsa i complicada amb alegria i bon humor. Cada conte és una mirada lúcida sobre la fragilitat humana, tots destil·len una comprensió profunda del caràcter femení i en copsen magistralment les febleses, fortaleses i particularitats sense impostures ni solemnitat. El conjunt és d’una autenticitat i una candidesa desarmants, uns contes vitals i lluminosos que tenen la força de Raymond Carver, l’humor de Grace Paley i una mescla d’enginy i malenconia purament marca de la casa. Berlin extreu miracles de la vida de cada dia i troba escenes elegants i memorables a les bugaderies de barri, les vivendes per a expresidiaris del sud dels Estats Units, les cases de la gent adinerada de Bay Area, o entre operadores i mares que van de bòlit per arribar a final de mes.

Recomanem la lectura d’aquest llibre a totes les dones de totes les edats i cultures del món, i el receptem a tots els homes de la terra com a lectura obligatòria per a la seva educació sentimental.

La premsa ha dit

Ressenyes dels nostres lectors

Click here to submit your review.

Envia la teva ressenya
* Camp requerit

Manual per a dones de fer feines (Lucia Berlin)

per Laia Pérez

Aquesta última lectura ha estat molt dura per a mi, ho he passat realment malament...Però ha sigut, d'alguna manera, esperançadora. Us parle de Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin

El llibre de Berlin és un recull de 43 relats amb un clar transfons autobiogràfic. No us vaig a narrar la vida de l'autora, però la podeu llegir en Internet. El cas, són relats, però estan tots molt relacionats, ja que la protagonista sol ser la mateixa persona i els temes tractats es van repetint al llarg de les pàgines. Normalment, la narradora és una xiqueta o una dona: la primera té problemes de salut i grans entrebancs per a socialitzar i fer amics; la segona és una persona alcohòlica, amb uns quants fills de parelles diferents. En els dos casos, la mare d'ella té una presència ineludible, és una mare distant i problemàtica, que l'omple d'inseguretats i li crea una ferida emocional que li durarà tota la vida.

Com he dit al principi, és una lectura intensa i dramàtica, ja que es parla d'avortaments, drogues, alcohol, malalties, violacions, etc. I per a una ànima sensible potser és massa fort. No obstant això, tot i les desgràcies que li ocorren a la protagonista, sempre s'escriu des d'un punt de vista positiu, observant la gràcia en la desgràcia; o, almenys, s'intenten entreveure els moments dolços de la vida, aquells que mitiguen els dolorosos. A vegades m'ha recordat a aquells poemes de Baudelaire que vaig llegir a les classes de batxillerat.

Un aspecte que m'ha agradat del llibre, apart de les històries, és l'estil: el llibre està escrit amb frases curtes, directes i punxents, però que creen, totes juntes, una fluïdesa serena que s'agraeix molt en la lectura. Les descripcions dels diferents llocs on va viure l'escriptora (Mèxic, Xile, Texas...) són apassionants, també. Però l'aspecte que m'ha paregut més sorprenent és el desplaçament de la mateixa persona (l'escriptora) en diferents personatges: perquè ja siga Maria, Eloise, Lucia, Carlotta o Dolores, sempre sabem que és la mateixa veu la que ens parla, la mateixa veu que ens confessa la seua vida.

"El món avança. Res no té gaire importància, ¿m'enteneu? Importància de debò, vull dir. Però llavors, a vegades, només durant un segon, et concedeixen un moment de gràcia, i estàs convençut que sí que té importància, i molta".

Per què cal llegir la Balada del cafè trist i Manual per a dones de fer feines?

per Llibreria l'Espolsada

L'Altra editorial ha recuperat La balada del cafè trist perquè és el primer llibre que l'Eugènia Broggi, l'editora, havia llegit de McCullers i va obrir-li la porta a les lectures d'adult. Amb una edició impecable, amb la portada il·lustrada per la Kavel Rafferty, Broggi publica la novel·la de La balada del cafè trist amb sis contes més que la complementen perquè considera que és una obligació moral.
La balada és per a mi un exercici de domini narratiu sensacional. Amb uns antiherois de conte com un cafè trist i atrotinat, una dona geganta i un geperut, McCullers recrea una atmosfera que et transporta a les taules del cafè i a la vida d'un poble al sud dels Estats Units on fa una calor que pots mastegar. McCullers retrata el dolor amb la paraula com només els grans escriptors saben fer.
La història arranca amb el casament de la senyoreta Amelia, un matrimoni que només dura 10 dies i que és un presagi de com acabarà tot plegat. McCullers té una escriptura aspre i eixuta i tanmateix és d'una gran lucidesa, tal com diu la Jenn Díaz:

"Cal llegir la McCullers perquè tot allò que forma part de les reflexions més íntimes, més poètiques i filosòfiques, aquells pensaments que no pots traduir de tan universals i abstractes, ella els desfà i els presenta amb els seus personatges com si fossin fàcils."

Em meravella que algú sigui capaç de crear una novel·la amb tan poc i que en canvi et transporti d'aquesta manera i escrigui frases tan clarividents com: "Val a dir d'entrada que l'amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l'amant i l'amat, però són dos països diferents."
Yannick Garcia ha fet una traducció brillant, amb estil propi, per treure's el barret.

Ahir vam fer una vetllada d'aquelles que a mi se'm posen al cap, vull poder presentar dos llibres de dues autores desconegudes pel gran públic un divendres al vespre. Vull poder tancar un cercle que em porta vint anys enrere a la facultat on vaig tenir la sort de tenir grans professores que van crear un grup d'estudis de gènere i literatura. Gràcies a la Cesca Bartrina, l'Eva Espasa o la Pilar Godayol em vaig llençar de cap a llegir veus de frontera, autores afroamericanes o autores que només pel sol fet de ser-ho restaven en un segon pla. Ahir a la nit vaig fer-los el meu homenatge particular. No ho vaig fer sola sinó gràcies a la complicitat de tothom que m'envolta i em va permetre omplir la llibreria per parlar de McCullers i Lucia Berlin.
M'agrada l'Eugènia perquè no entén la literatura de manera gens canònica però sí de manera passional i així va configurant un catàleg esplèndid que la porta a publicar la McCullers. Ahir Jenn Díaz va aparcar per uns instants el seu vessant d'escriptora i va parlar-nos de la Carson com a lectora apassionada que és i fan absoluta. A ella un agraïment per haver volgut ser ahir amb nosaltres i desgranar-nos la vida de McCullers, l'àngel i el dimoni. Us recomano efusivament que llegiu aquest article que Díaz va escriure per la revista Jot Down.

Si l'escriptura de McCullers és des de fa molt temps reconeguda, no ha passat el mateix amb la Lucia Berlin. Autora nascuda a Alaska que va voltar des de ben petita per molts països, el seu pare era enginyer de mines, amb la família i que va créixer molt sola o acompanyada de l'addicció a alcohol de la mare. Gràcies a l'escriptora Lydia Davis i a la seva insistència, la veu de Berlin ha vist la llum en un volum que recopila els millors contes i que es va convertir en el llibre revelació de l'any passat als Estats Units. L'Eugènia el va llegir aquest estiu i des de l'entusiasme va decidir publicar-lo i fer-lo traduir a l'Albert Torrescasana que ha sabut donar veu a cadascun dels personatges d'aquest conte. Ahir ens confessava que va quedar impressionat només llegir els quatre primers relats i va dir que sí a la proposta que li feia l'Eugènia de traduir-la.

***

"Lucia Berlin va ser una dona amb una vida plena d'alts i baixos, que des de ben petita va viure en molts llocs diferents, en una família desestructurada en què l'alcohol ho amarava tot. i ella va saber destil·lar totes aquestes vicissituds i les va plasmar sobre el paper amb una prosa directa, punyent i a estones pertorbadora." Albert Torrescasana, traductor.

Berlin i McCullers són autores diferents, molt, però en comú tenen les addiccions fruit del dolor sentimental i també físic de les malalties que van acompanyar-les. Però si la Carson és punyent i eixuta la Berlin és dolça, lluminosa i amb molt sentit de l'humor. No us enganyo si us dic que el Manual per a dones de fer feines és del millor que he llegit amb molt de temps. Cada conte del recull va dibuixant l'autobiografia de Berlin alhora que ens ensenya allà on va viure i tota la mena de feines que va fer per tirar endavant ella sola amb els quatre fills. Es nota molt quan un traductor gaudeix de la tasca encomanada i esdevé així el millor prescriptor que pot tenir un llibre. Ahir a l'Albert li brillaven els ulls quan parlava de Berlin i va saber transmetre-ho a tothom que ens va acompanyar. Berlin va viure fora dels convencionalismes de l'època i això es respira a tots els seus contes però també hi podem trobar la recerca d'un lloc, un lloc segur que no va tenir mai. Berlin explora les qualitats femenines de manera natural sense posar-hi etiquetes. Malgrat la duresa de la vida i la malaltia, els contes de Berlin tenen molta llum i desprenen una gran candidesa, no hi ha lloc per la rancúnia i sinó mireu-la, ahir vam passar uns quants vídeos i jo us tenia de cara, sentir el silenci i veure-us els ulls mentre la miràveu no té preu:

(vídeos)

A mi només em queda dir-vos que les llegiu, perquè si algú ens fa el favor de publicar-les al català el mínim que podem fer és llegir-les, comprar-les i reivindicar-les.
Voldria donar les gràcies a l'Eugènia, a la Jenn i en especial a l'Albert perquè ahir s'estrenava a l'Espolsada. També gràcies a tots els que vau fer possible el vespre i a tothom que va voler compartir una estona a la llibreria un divendres al vespre. Visca la literatura.

Manual per a dones de fer feines

per Jan Soleràs (entrelletres.cat)

"En la nit fosca i profunda de l'ànima les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats. Va allargar el braç sota el matalàs: l'ampolla de vodka estava buida. Va baixar del llit i es va posar dreta. Tremolava tant que es va haver d'asseure a terra. Hiperventilava. Si no feia un trago començaria a delirar o tindria un atac."

Ser una editorial petita no deu ser gens fàcil. Els que em llegiu ja coneixereu la meva admiració per l’Altra Editorial, una editorial catalana i jove que mai m'ha fallat. De fet, la vaig triar com la millor editorial que vaig descobrir l’any passat. Però quan, en la presentació de dues de les seves últimes novetats vaig tenir el plaer de conèixer a l’editora, l’Eugènia Broggi i a la seva encantadora assistenta, la Vanessa, la meva admiració no va fer més que incrementar. Parlant amb elles em vaig interessar per quants treballadors eren... i em van dir que elles dues eren les úniques treballadores de l’editorial! No, ser una editorial tan petita no deu ser gens fàcil: buscar, triar i comprar els títols, encarregar les traduccions, editar, controlar el disseny, la distribució, portar les xarxes socials, anar a presentacions... Deuen ser com aquells déus hindús amb sis braços per poder fer tanta feina. Però, el que va quedar clar de debò, és que gaudeixen el que fan, i no hi ha res més maco de veure que això.

Molt abans de la seva publicació Manual per a dones de fer feines ja em va cridar l’atenció per alguna piulada que anticipava una bomba literària i algun que altre xiuxiueig de llibreter. Però, sens dubte, quan em van venir més ganes d’endinsar-me en les seves pàgines va ser durant la presentació a l’Espolsada. Me’l vaig llegir en menys d’una setmana, però n’he necessitat una i mitja més per deixar-lo refredar i per rellegir els contes que m’havien agradat més (nota: si un relat demana una relectura, és un molt bon relat).

Sol ser difícil fer una sinopsi d’un llibre de contes, però en aquest cas una bona manera de fer-ho és narrar la vida de l’autora, una dona que no parava d’escriure, de viatjar, de treballar, d’enamorar-se, d’aprendre, de beure. La Lucia Berlin neix a Alaska al 1936. El seu pare era enginyer de mines, així que els seus primers anys els va passar de jaciment a jaciment. La seva mare... no sé molt bé com descriure a la seva mare; la Lucia no li dedica poques pàgines, era una persona que li despertava sentiments trobats molt extrems: per un cantó era racista, freda, alcohòlica, egoista, violenta, per l’altre era tendra, se sentia sola i atrapada, buscava quelcom que sempre se li escapava de les mans. Al 1941 el seu pare se’n va a la guerra i ella, sa germana i la seva mare es muden a El Paso (Texas), on la Lucia va assistir becada a un col·legi de monges i els problemes de la seva mare amb l’alcohol es van agreujar. Quan el seu pare va tornar la família es va mudar a Xile, on es va convertir en una senyoreta de classe alta.

La Lucia, que sabia tant anglès com espanyol, es va casar als 17 anys amb un escriptor i va començar un periple d’enamoraments, casoris, embarassos, fills i divorcis successius. La seva vida va ser una muntanya russa, de fet ella mateixa va reconèixer que durant tota la vida va fugir de l’estabilitat. Tot i que no va conquerir les grans masses, com a escriptora tenia alguns lectors assidus, i els alumnes l’adoraven com a professora. Va morir al 2001 d’un càncer de pulmó exactament el dia que complia 68 anys.

M’atreviria a dir que tots els seus relats, absolutament tots -almenys els que composen aquest recull- són com a mínim basats en la seva experiència personal. Durant tota la lectura he tingut la sensació que tots els seus contes parteixen, es mesuren i s’inspiren en els seus records. A la majoria ni tan sols canvia els noms dels personatges. Tots es situen a Alaska, a Texas o a Xile, els llocs on ella va viure. Poques vegades he vist tanta transparència entre una escriptora i la seva obra. Els seus relats expliquen sense reserves la seva vida, els seus amors, les seves decepcions: aquella vegada que va ser a punt d’avortar, el seus repetits episodis d’alcoholisme, els seus enamoraments, els seus divorcis, la seva ingenuïtat perduda... Contes durs, molt durs, plens de brutalitat, malalties i brutícia però amb aquesta dolçor, amb aquesta serenitat que percebo en la seva veu quan escolto les seves gravacions, no s'oblida de l’amistat, l’amor i l’entrega.

A mi els temes que més m’han atrapat són els que es centren en la seva mare i el seu alcoholisme. Es nota que la seva mare va ser una persona molt especial per la Lucia Berlin, que tot i el menyspreu amb que va tractar a les seves filles, tot i la seva violència i la seva inestabilitat, la Lucia l’estimava, perquè és d’aquestes persones que sempre saben trobar el costat tendre de la gent, que sap comprendre, veure més enllà del visible, veure el que la gent amaga rere la seva cuirassa. Però tanta admiració em desperta que, després de tot el que va sofrir, en els sues relats no hi hagi ni un sol rastre de rancor cap a la seva mare o el seu avi, com que narri els seus episodis d’alcoholisme sense cap rastre de vergonya ni remordiment. Aconsegueix transmetre a la perfecció el que sentia en aquell moment: la necessitat extrema, el plaer al trobar la manera d’accedir a la beguda, la felicitat al beure. Tampoc em puc oblidar de la magnífica traducció d’Albert Torrescasana, tot i que no m’esperava menys d’ell després de llegir la seva traducció de Stoner, de John Williams.

La Lucia va escriure un total de setanta sis contes, aquest recull ha seleccionat els quaranta tres millors, dels quals, els que em van demanar relectura urgent van ser "La bugaderia de l'Angel", "Manual per a dones de fer feines", "El meu joquei", "Punt de vista", "Mossegades de tigre", "Bons i dolents", "Melina", "Ingovernable", "La tristesa", "Macadam", "Estimada Conchi", "Panteón de dolores" i "Mama".

Dels últims llibres de Berlin se’n van vendre menys de mil exemplars, i ara, més de deu anys després de la seva mort, aquest recull, amb tant sols unes setmanes a les llibreries d’Estats Units, es va col·locar entre els llibres més venuts i va entusiasmar a tots els crítics. I jo pregunto, l’èxit pòstum és trist? És trist que un escriptor no pugui veure l’èxit del seu esforç, del seu talent en vida? O realment és un homenatge, un reconeixement, un final feliç que molts escriptors de excel·lentíssima qualitat no tindran ni un cop morts? Aquest mateix desdibuixament entre la tristesa i la felicitat és el que trobareu en cada un dels seus relats. Aquest “és trist, podria haver anat millor, però està bé”.

No puc fer més que recomanar-vos aquesta lectura. Encara avui, setmana i mitja després d’haver acabat el llibre, segueixo obrint les seves pàgines per rellegir algun conte o alguna frase que se’m va quedar gravada. Manual per a dones de fer feines és d’aquests llibres que atrapen al lector, no només durant la lectura sinó també després. És un llibre inoblidable, que constantment et fa venir ganes de plorar i riure a la vegada. Si agafes al Jack Kerouac i a l’Alice Munro i barreges molt, sortiria quelcom semblant a la Lucia Berlin. No deixeu passar aquest llibre.

Manual per a dones de fer feines: Lucia Berlin

per Toni Ferron (elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es)

No coneixíem de res a la Lucia Berlin ni l'havíem llegida. Però gràcies al pròleg de la gran Lydia Davis (ull també al seu recull de relats a Seix Barral ed.) que ens posa en antecedents, explica la seva complicada vida i resalta els trets més significatius de la seva narrativa; després podem copsar millor tota la profunditat i la força de Lucia Berlin.

Aquest és un recull brutal i boníssim de relats quasi tots molt durs perquè Lucia Berlin va tenir una vida duríssima, amb tot el pack sencer del sufriment (alcoholisme, 3 marits, 4 fills, una germana morta de càncer, infermera durant molt anys...) i aquest dolor està present en tots els contes, molts en primera persona o com a personatge secundari dins de les històries.

Però és com si en els relats de la Lucia Berlin la literatura s'imposés al patiment de la vida i del viure; aquesta sensació de quan llegeixes als grans autors moderns (Knaugsard, Bolaño, McCarthy...), que tot i la força de les històries que expliquen, de la duresa dels relats; alguna cosa surt de dins de les històries mateixes i ens posseeix, ens dóna esperança per seguir endavant amb la història, impossible deixar-les. Però alguna cosa queda i trascendeix; molts dels contes d'aquest recull són excel·lents, inolvidables.
Fins i tot quan es posa lírica amb històries més llargues, com el conte dels submarinistes, que voldries que no s'acabés mai o el del taller d'escriptura a la presó, el de l'advocat que ajuda als joves misteriosos, o el de la estudiant sudamericana que arriba a la universitat americana, les històries de bugaderies...
Però és que en té tants de bons! Perquè és un recull gran, gran!

I llavors hi ha també aquesta característica, delicatessen, que té Lucia Berlin, que de tant en tant li posa una frase, metàfores, comparacions; d'aquestes que t'has de fregar els ulls, de lo bona que és la frase. Impensable i genial com petites granades de ma...
"Déu provoca apagades al cervell dels borratxos, perquè si sabessin el que van fer, estic segura que es moririen de vergonya."

"...Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el quimono..."

500 pàgines on mai tens la sensació que sobri ni que falti res.

I també aquesta altra sensació que et fa encongir el cor quan veus a l'autora dins de cada relat, vivint i patint; però que tot i la vida duríssima que va tenir ho compensa de manera impensable, tenint un projecte (com tots els grans autors), una obra que és un projecte de vida. Un pla. Una obra que sense rendir-se la van excribint dia a dia i pàgina a pàgina. Després, a llarg plaç, es mantindrà en el temps, per la qualitat i força d'aquesta mateixa obra...

En un món perfecte hauria de ser un dels llibres del Sant Jordi!
I un dels millors de l'any, segur.

Llegiu i descobriu-la...

Manual per a dones de fer feines

per Joan Flores Constans (jediscequejensens.blogspot.com.es)

Maleïts cognoms! Si els contes de Donald Barthelme, apareguts recentment en aquesta pàgina, són contes posmodernistes, què són els contes de Lucia Berlin? Per temàtica, tal vegada els tocaria el cognom de realisme brut, perquè clàssics, el que se\'n diu clàssics -ni per temàtica, ni per tractament, ni cronològicament-, no ho són ni de lluny... Son inequívocament nordamericans -un viver inagotable de short stories-, i no són bons, són excel·lents.

Tot i la seva indiscutible qualitat, Berlin va viure una existència d\'escriptora relativament desaparcebuda -en part, per la ingent producció de relats allà i també per la dispersió de revistes literàries que publiquen narrativa curta- fins que l\'any passat el grup editorial Farrar, Straus and Giroux va fer una selecció de quaranta-dos relats publicats en un període de més de vint anys, va encarregar el pròleg a Lydia Davis, una altra autora d\'uns contes extraordinaris, i els va agrupar en un volum que va anomenar, prenent el títol d\'un dels relats de la selecció, A Manual for Cleaning Women (2015), traduït ara al català en aquesta edició i en castellà per Alfaguara.

\"Tot el mal és de veritat.\"

Una de les particularitats -aviso que aquest post serà un catàleg de particularitats- de l\'escriptura de Berlin és el to desapassionat, la fredor expressiva -compte, no de contingut!- que utilitza, l\'economia de llenguatge emotiu, de manera que quan la narradora parla de si mateixa -la major part de relats passen per autobiogràfics, qualitat que accentua la raresa d\'aquesta característica- dóna la impressió de, en comptes de protagonista, ser un testimoni absolutament aliè a allò que explica -el que en altres manifestacions artístiques es podria qualificar d\'objectivisme-, com si no li importés, com si hi fóra present per obligació, anant una passa més enllà que els narradors del dirty realism: no és el mateix que el despreniment corri a càrrec d\'un narrador en tercera persona que d\'un que és, a la vegada, protagonista del relat.

\"Per què em costa tant explicar-vos-ho? Em sabria greu que em trobéssiu massa cursi, vull causar una bona impressió.\"

Al relat que dóna nom al recull, \"Manual per a dones de fer feines\", per exemple, Berlin inclou fragments entre parèntesi mitjançant els quals interromp l\'acció i la narradora, una noia amb estudis que, ocasionalment, treballa com a dona de fer feines, desgrana instruccions, amb un formulari llenguatge burocràtic, per a aspirants a la feina. Però la manipulació del punt de vista, en el relat titulat justament així, \"Punt de vista\", pot assolir altres objectius en referència a l\'expectativa del lector, com la capacitat per fer atractiva una història aparentment insípida passant de la primera persona a la tercera: el lector pot arribar a valorar pejorativament que el protagonista li expliqui necieses sense sentit, però la interposició d\'un narrador aliè a l\'acció comporta l\'expectativa de que aquest li explicarà alguna cosa interessant -perquè si no fóra així, no diria res, al no ser part implicada en l\'acció-, i seguirà llegint. El relat és un fals manual de com, i sobretot qui, ha d\'explicar una història, i de com es pot manipular el lector, i seria un exemple del que s\'amaga darrera la suposada -impostada?- candidesa.

\"Les dones de fer feina robem. Però no pas les coses que més inquieten les persones per a les quals treballem. El que t\'acaba afectant més és la superfluïtat. No volem la xavalla dels cendrers petits.\"

Si la ingenuïtat és un dels trets sentimentals que caracteritzen els relats de Berlin, la solitud adquireix també un paper preponderant. Tots els relats traspuen no tant un pòsit de soledat, perquè ni la protagonista ni els personatges centrals pateixen cap mena d\'aïllament, tenen amics i parents i, realment, mantenen alguna mena de relació, com d\'absència: la vida segueix el seu curs habitual, però en aquest devenir, gairebé imperceptiblement, apareixen llocs, no només en el sentit físic, que haurien d\'estar ocupats i, en canvi, romanen cessants. Els personatges en són conscients, però no exploten, ni en les relacions entre ells ni la narradora en la seva relació amb els lectors, és a dir, en el text, aquesta peculiaritat; es limiten a ignorar-la, a obviar-la mitjançant el silenci. Silenci per encobrir la mancança, un recurs que Berlin utilitza com un dels nexes d\'unió de la seves històries.

\"Vaig plorar. La Sally i les seves filles em van consolar. No van pensar que fos una estúpida perquè plorava.\"

Però tornem un moment al caràcter autobiogràfic o a l\'intent de dotar d\'una pretesa homogeneïtat al que no deixa de ser un recull de relats escrits al llarg d\'una vintena d\'anys... o és que, potser, al llarg de vint anys tots plegats patim tants canvis que és difícil adjudicar les experiències a una sola persona. En tot cas, malgrat aquests trets autobiogràfics -característica sobrera que no afegeix cap mèrit a les narracions- que podrien fer pensar en una sola protagonista, l\'estil de l\'escriptora presenta tantes variacions -encara que cal reconèixer que la \"música\" subjacent és molt semblant-, sempre adeqüant-se a un context la descripció del qual ventila amb quatre frases indicatives però sempre somerament encara que amb precisió milimètrica, com per considerar-les, si no persones diferents, sí com una espècie de camaleònics avatars que s\'adeqüen al discurs i també, i per damunt de tot, a la situació dramàtica. No es tracta, com en d\'altres escriptors notables, de \"multiplicitat de registres\" sinó d\'un mateix registre amb múltiples facetes.

\"Els que diuen que saben com se sent algú altre són uns carallots.\"

La drogoaddicció i el seu cosmos, el desarrelament i la desafecció, l\'alcoholisme i el món dels outsiders, el veritable medi que envolta l\'univers dels relats de Berlin, xoquen amb l\'estereotip al fer protagonista la actitud tan poc americana, en una societat malatissament competitiva, de la benevolència, fins i tot d\'autoindulgència, davant del fracàs, com si fóra necessari l\'autoperdó com a únic remei contra la desqualificació i el menyspreu al que condemnen individus tan poc triomfadors com el mateix fracassat, però que emmascaren la seva reiterada impotència rere una mena d\'autoexigència impossible i inassumible que els fa la il·lusió de que encara no s\'han donat per vençuts.
\"Els sospirs, el ritme dels nostres batecs, les contraccions del part, els orgasmes, tots conflueixen en el temps de la mateixa manera que quan ajuntes rellotges de pèndol acaben oscil·lant a l\'uníson. Les cuques de llum del mateix arbre fan pampallugues a l\'una. El sol puja i baixa. La lluna creix i decreix i normalment el diari del matí s\'estavella contra el porxo a dos quarts i cinc de set. El temps s\'atura quan algú es mor. Evidentment s\'atura per a ells, potser, però per als familiars el temps es descontrola. La mort arriba massa aviat. Oblida les marees, els dies que s\'allarguen i s\'escurcen, la lluna. Estripa el calendari. No ets a la taula de la feina ni al metro ni preparant el sopar dels nens. Llegeixes la revista People a la sala d\'espera d\'un hospital, o tremolant en un balcó, fumant tota la nit. Claves la vista a l\'espai, asseguda a l\'habitació de quan eres petita, amb la bola del món a l\'escriptori. Pèrsia, el Congo Belga. La part negativa és que quan tornes a la vida quotidiana, totes les habituds, les fites del dia, semblen mentides sense sentit. Tot és sospitós, un truc per agombolar-nos, per tornar-nos amb un bressoleig a la plàcida implacabilitat del temps.\"
Els protagonistes dels relats, habitants de nuclis rurals i de ravals de grans ciutats, són individus primaris, senzills, de reaccions immediates i necessitats bàsiques elementals -menjar, dormir i beure-, i que responen als fets inesperats amb l\'única educació que han estat capaços d\'assimilar efectivament i que forma part inseparable del seu entorn: la Bíblia. El relat \"Ingobernable\", per exemple, té per subjecte la sordidesa de l\'addicció, però descrita amb una economia expressiva i amb la fredor d\'un narrador impietós en tercera persona que enumera les incidències vitals amb el despreniment de qui recita una llista de la compra. Quan ja estàs de tornada, no té cap sentit tenir pressa.

\"Es podia esperar tot, i tot tenia la mateixa intrascendència.\"

La innocència és un vel que entela la visió reduint la profunditat de camp de manera que es perd la perspectiva i, com en la pintura anterior al Renaixement, no es distingeix el que figura en primer pla i el que forma part del fons del quadre. L\'individu afectat per les addiccions desenvolupa un estat de consciència difosa semblant a algunes manifestacions de la innocència. L\'escala de valoració moral queda trastocada i els referents es veuen modificats en termes de prevalència: les necessitats bàsiques no es distingeixen de les accessòries i les conductes adaptatives perden importància davant les induïdes per l\'addicció.

\"La por, la pobresa, l\'alcoholisme i la solitud són malalties terminals. Urgències, de fet.\"

Aquesta incapacitat discriminatòria es trasllada amb una fidelitat esfereïdora a un estil regular i pla, retingut, sense sobresalts ni variacions que trenquin el ritme establert; Berlin aconsegueix que aquest reflex s\'erigeixi en el tret principal del seu estil, donant lloc a un nou realisme on el que es reflecteix no és la realitat objectiva sino la realitat tal com la veuen, amb tota fidelitat, els ulls de l\'autora; de nou, el vell conflicte entre veritat i realitat. A diferència d\'altres escriptors de les addiccions, particularment els pertanyents a la generació beat i a tots els moviments underground, caracteritzats per l\'excés, Berlin, dotada d\'una sensibilitat d\'arrel diferent, es deixa agombolar per una pausada i magistral contenció.

\"Va intentar recordar l\'últim cop que havia estat contenta.\"

Qualificació: *****/*****

Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin

per Jan Soleràs

"En la nit fosca i profunda de l'ànima les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats. Va allargar el braç sota el matalàs: l'ampolla de vodka estava buida. Va baixar del llit i es va posar dreta. Tremolava tant que es va haver d'asseure a terra. Hiperventilava. Si no feia un trago començaria a delirar o tindria un atac."

Ser una editorial petita no deu ser gens fàcil. Els que em llegiu ja coneixereu la meva admiració per l’Altra Editorial, una editorial catalana i jove que mai m'ha fallat. De fet, la vaig triar com la millor editorial que vaig descobrir l’any passat. Però quan, en la presentació de dues de les seves últimes novetats vaig tenir el plaer de conèixer a l’editora, l’Eugènia Broggi i a la seva encantadora assistenta, la Vanessa, la meva admiració no va fer més que incrementar. Parlant amb elles em vaig interessar per quants treballadors eren... i em van dir que elles dues eren les úniques treballadores de l’editorial! No, ser una editorial tan petita no deu ser gens fàcil: buscar, triar i comprar els títols, encarregar les traduccions, editar, controlar el disseny, la distribució, portar les xarxes socials, anar a presentacions... Deuen ser com aquells déus hindús amb sis braços per poder fer tanta feina. Però, el que va quedar clar de debò, és que gaudeixen el que fan, i no hi ha res més maco de veure que això.

Molt abans de la seva publicació Manual per a dones de fer feines ja em va cridar l’atenció per alguna piulada que anticipava una bomba literària i algun que altre xiuxiueig de llibreter. Però, sens dubte, quan em van venir més ganes d’endinsar-me en les seves pàgines va ser durant la presentació a l’Espolsada. Me’l vaig llegir en menys d’una setmana, però n’he necessitat una i mitja més per deixar-lo refredar i per rellegir els contes que m’havien agradat més (nota: si un relat demana una relectura, és un molt bon relat).

Sol ser difícil fer una sinopsi d’un llibre de contes, però en aquest cas una bona manera de fer-ho és narrar la vida de l’autora, una dona que no parava d’escriure, de viatjar, de treballar, d’enamorar-se, d’aprendre, de beure. La Lucia Berlin neix a Alaska al 1936. El seu pare era enginyer de mines, així que els seus primers anys els va passar de jaciment a jaciment. La seva mare... no sé molt bé com descriure a la seva mare; la Lucia no li dedica poques pàgines, era una persona que li despertava sentiments trobats molt extrems: per un cantó era racista, freda, alcohòlica, egoista, violenta, per l’altre era tendra, se sentia sola i atrapada, buscava quelcom que sempre se li escapava de les mans. Al 1941 el seu pare se’n va a la guerra i ella, sa germana i la seva mare es muden a El Paso (Texas), on la Lucia va assistir becada a un col·legi de monges i els problemes de la seva mare amb l’alcohol es van agreujar. Quan el seu pare va tornar la família es va mudar a Xile, on es va convertir en una senyoreta de classe alta.

La Lucia, que sabia tant anglès com espanyol, es va casar als 17 anys amb un escriptor i va començar un periple d’enamoraments, casoris, embarassos, fills i divorcis successius. La seva vida va ser una muntanya russa, de fet ella mateixa va reconèixer que durant tota la vida va fugir de l’estabilitat. Tot i que no va conquerir les grans masses, com a escriptora tenia alguns lectors assidus, i els alumnes l’adoraven com a professora. Va morir al 2001 d’un càncer de pulmó exactament el dia que complia 68 anys.

M’atreviria a dir que tots els seus relats, absolutament tots -almenys els que composen aquest recull- són com a mínim basats en la seva experiència personal. Durant tota la lectura he tingut la sensació que tots els seus contes parteixen, es mesuren i s’inspiren en els seus records. A la majoria ni tan sols canvia els noms dels personatges. Tots es situen a Alaska, a Texas o a Xile, els llocs on ella va viure. Poques vegades he vist tanta transparència entre una escriptora i la seva obra. Els seus relats expliquen sense reserves la seva vida, els seus amors, les seves decepcions: aquella vegada que va ser a punt d’avortar, el seus repetits episodis d’alcoholisme, els seus enamoraments, els seus divorcis, la seva ingenuïtat perduda... Contes durs, molt durs, plens de brutalitat, malalties i brutícia però amb aquesta dolçor, amb aquesta serenitat que percebo en la seva veu quan escolto les seves gravacions, no s'oblida de l’amistat, l’amor i l’entrega.

A mi els temes que més m’han atrapat són els que es centren en la seva mare i el seu alcoholisme. Es nota que la seva mare va ser una persona molt especial per la Lucia Berlin, que tot i el menyspreu amb que va tractar a les seves filles, tot i la seva violència i la seva inestabilitat, la Lucia l’estimava, perquè és d’aquestes persones que sempre saben trobar el costat tendre de la gent, que sap comprendre, veure més enllà del visible, veure el que la gent amaga rere la seva cuirassa. Però tanta admiració em desperta que, després de tot el que va sofrir, en els sues relats no hi hagi ni un sol rastre de rancor cap a la seva mare o el seu avi, com que narri els seus episodis d’alcoholisme sense cap rastre de vergonya ni remordiment. Aconsegueix transmetre a la perfecció el que sentia en aquell moment: la necessitat extrema, el plaer al trobar la manera d’accedir a la beguda, la felicitat al beure. Tampoc em puc oblidar de la magnífica traducció d’Albert Torrescasana, tot i que no m’esperava menys d’ell després de llegir la seva traducció de Stoner, de John Williams.

La Lucia va escriure un total de setanta sis contes, aquest recull ha seleccionat els quaranta tres millors, dels quals, els que em van demanar relectura urgent van ser "La bugaderia de l'Angel", "Manual per a dones de fer feines", "El meu joquei", "Punt de vista", "Mossegades de tigre", "Bons i dolents", "Melina", "Ingovernable", "La tristesa", "Macadam", "Estimada Conchi", "Panteón de dolores" i "Mama".

Dels últims llibres de Berlin se’n van vendre menys de mil exemplars, i ara, més de deu anys després de la seva mort, aquest recull, amb tant sols unes setmanes a les llibreries d’Estats Units, es va col·locar entre els llibres més venuts i va entusiasmar a tots els crítics. I jo pregunto, l’èxit pòstum és trist? És trist que un escriptor no pugui veure l’èxit del seu esforç, del seu talent en vida? O realment és un homenatge, un reconeixement, un final feliç que molts escriptors de excel·lentíssima qualitat no tindran ni un cop morts? Aquest mateix desdibuixament entre la tristesa i la felicitat és el que trobareu en cada un dels seus relats. Aquest “és trist, podria haver anat millor, però està bé”.

No puc fer més que recomanar-vos aquesta lectura. Encara avui, setmana i mitja després d’haver acabat el llibre, segueixo obrint les seves pàgines per rellegir algun conte o alguna frase que se’m va quedar gravada. Manual per a dones de fer feines és d’aquests llibres que atrapen al lector, no només durant la lectura sinó també després. És un llibre inoblidable, que constantment et fa venir ganes de plorar i riure a la vegada. Si agafes al Jack Kerouac i a l’Alice Munro i barreges molt, sortiria quelcom semblant a la Lucia Berlin. No deixeu passar aquest llibre.

l' altra editorial , USA 4.8 5.0 6 6 Aquesta última lectura ha estat molt dura per a mi, ho he passat realment malament...Però ha sigut, d'alguna manera, esperançadora. Us parle de Manual per a dones de fer feines, Seguir llegint