L'Altra Editorial

"–He començat a escriure una història del món –diu la Claudia. La infermera atura les mans uns instants i abaixa la mirada cap a aquesta dona vella, aquesta dona vella i malalta."

El tres de desembre va canviar el vent durant la nit i de cop va arribar l’hivern. Fins llavors, havia fet una tardor suau, plàcida. Les fulles, d’un roig daurat, ronsejaven als arbres, i les bardisses encara eren verdes. La terra era fèrtil on l’arada l’havia trencada.

"Al matí hi havia esperança. S’instal·lava com un espurneig fugisser als cabells negres i llisos de la mare que jo no gosava tocar mai, i també se’m posava a la llengua amb el sucre i les farinetes tèbies que menjava a poc a poc mentre observava les mans petites de la mare, plegades i immòbils damunt del diari que parlava de la grip espanyola i el tractat de Versalles."

"Camino per sota Sant Feliu, travesso per sota la meva ciutat. Tinc a sobre voreres i soles, asfalt i pneumàtics, passo entre arrels d’arbres i fonaments d’edificis. Tinc onze o dotze anys. Amb el meu amic en Salvi, a la tarda, sortint de col·legi, anem a jugar a la platja. La badia està buida, la llum no crema i la mar és d’oli."

"Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res."

Al pare li faltava mig pulmó. L’hi havien tret en un hospital enmig de les muntanyes, perquè li creixien arbrets a dins que arrelaven i no el deixaven respirar. Llavors l’Arnau tenia vuit anys i una bicicleta acabada d’estrenar, i les cames tan curtes que no li arribaven als pedals.

"Un nen baixa un tram d’escala. L’escala és estreta i gira sobre si mateixa. El nen agafa cada esglaó a poc a poc, fent lliscar el cos contra la paret, i les botes topen contra terra amb un cop sord. Prop del final, s’atura un moment i mira enrere, d’allà per on ha vingut. Llavors, sobtadament decidit, salta els tres últims esglaons, com acostuma a fer. Quan aterra tentineja i cau de genolls sobre l’enllosat."

"Quan escrius, compons una línia de paraules. La línia de paraules és un pic de miner, una gúbia d’ebenista, una sonda de cirurgià. La sostens enlaire i la línia va excavant un camí que tu segueixes. Aviat et trobes immers en un territori nou. És un atzucac, o has trobat la matèria autèntica? Ho sabràs demà, o d’aquí a un any just."

"No sempre hem viscut a Mango Street. Abans vivíem a Loomis, al tercer pis, i abans d’això, a Keeler. Abans de Keeler, a Paulina, i abans ni me’n recordo. Però el que més recordo és que ens mudàvem sovint. Cada vegada semblava que fóssim un més. A l’època que vam arribar a Mango Street, érem sis —la mare, el pare, en Carlos, en Kiki, la meva germana Nenny i jo."

"Aquí fora, l'aire és tan gelat que fa mal. Venint de Manhattan ja era fred, però res a veure amb això. Aquí és un atac sense respir."

"Tot va començar amb unes cartes. De l’inventor dels cal·ligrames a una senyoreta de qui estava molt encaterinat. No es deia Apollinaire, evidentment, sinó Wilhelm Albert Włodzimierz Apolinary Kostrowicki, però aquest nom li devia semblar massa impronunciable quan va arribar a França, així que diguem que el va adaptar."

"Abans que aquest llibre fos un llibre, va ser un fanzín, i fins i tot abans, va ser un article. Però primer, i potser encara més important, va ser un espai perillosament buit."

"–He començat a escriure una història del món –diu la Claudia. La infermera atura les mans uns instants i abaixa la mirada cap a aquesta dona vella, aquesta dona vella i malalta."

El tres de desembre va canviar el vent durant la nit i de cop va arribar l’hivern. Fins llavors, havia fet una tardor suau, plàcida. Les fulles, d’un roig daurat, ronsejaven als arbres, i les bardisses encara eren verdes. La terra era fèrtil on l’arada l’havia trencada.

"Al matí hi havia esperança. S’instal·lava com un espurneig fugisser als cabells negres i llisos de la mare que jo no gosava tocar mai, i també se’m posava a la llengua amb el sucre i les farinetes tèbies que menjava a poc a poc mentre observava les mans petites de la mare, plegades i immòbils damunt del diari que parlava de la grip espanyola i el tractat de Versalles."

"Camino per sota Sant Feliu, travesso per sota la meva ciutat. Tinc a sobre voreres i soles, asfalt i pneumàtics, passo entre arrels d’arbres i fonaments d’edificis. Tinc onze o dotze anys. Amb el meu amic en Salvi, a la tarda, sortint de col·legi, anem a jugar a la platja. La badia està buida, la llum no crema i la mar és d’oli."

"Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res."

Al pare li faltava mig pulmó. L’hi havien tret en un hospital enmig de les muntanyes, perquè li creixien arbrets a dins que arrelaven i no el deixaven respirar. Llavors l’Arnau tenia vuit anys i una bicicleta acabada d’estrenar, i les cames tan curtes que no li arribaven als pedals.

"–He començat a escriure una història del món –diu la Claudia. La infermera atura les mans uns instants i abaixa la mirada cap a aquesta dona vella, aquesta dona vella i malalta."

El tres de desembre va canviar el vent durant la nit i de cop va arribar l’hivern. Fins llavors, havia fet una tardor suau, plàcida. Les fulles, d’un roig daurat, ronsejaven als arbres, i les bardisses encara eren verdes. La terra era fèrtil on l’arada l’havia trencada.

"Al matí hi havia esperança. S’instal·lava com un espurneig fugisser als cabells negres i llisos de la mare que jo no gosava tocar mai, i també se’m posava a la llengua amb el sucre i les farinetes tèbies que menjava a poc a poc mentre observava les mans petites de la mare, plegades i immòbils damunt del diari que parlava de la grip espanyola i el tractat de Versalles."

"Camino per sota Sant Feliu, travesso per sota la meva ciutat. Tinc a sobre voreres i soles, asfalt i pneumàtics, passo entre arrels d’arbres i fonaments d’edificis. Tinc onze o dotze anys. Amb el meu amic en Salvi, a la tarda, sortint de col·legi, anem a jugar a la platja. La badia està buida, la llum no crema i la mar és d’oli."