L'Altra Editorial

Rothko Taylor estava enfiladi a una escala batuda pel vent. Els ulls li coïen com grans de raïm pelats, parpellejant enmig del fred. El vent feia trontollar l’escala i li envestia els braços.

El dolor és com un ou amb la closca compacta, notes que te l’has empassat i passa avall —coll, esòfag, estó- mac—, troba el lloc on posar-se, sense tenir en compte ni el dia ni el moment, sempre té ganes que l’escoltin; és oval, és de ciment, és increïble que existeixi i ocupi espai.

Em va trucar en plena nit. Plorava. Jo en aquell moment tenia vint-i-vuit anys i era el tercer, potser el quart cop només des que era petit que la sentia plorar.

La intimitat pot ser l’eco d’una altra intimitat; l’ona expansiva d’un esdeveniment la causa del qual ha desaparegut o s‘ha oblidat.

Al principi jo era jo i prou. Tot el que em passava, creia jo, era meu i prou. Després em vaig casar amb un home, com fan les dones. La meva vida es va convertir en un arquetip, un especta- cle de travestis sobre la família nuclear. Em vaig emboli- car en una història que ja s’havia explicat deu mil milions de vegades.

Era temerària. A l’edat de quaranta-vuit anys, l’Amalia Spada, anomenada Mare, nascuda en una illa volcànica i d’aquella illa escapada, havia lluitat en tres duels sense vessament de sang, havia construït una torre de Babel a prop dels barrancs i havia intentat aprendre sobre ramaderia i conservació dels aliments, amb pobres resultats —va crear una cadena reactiva de floridures i residus animals al femer de darrere la casa.

Tenim bons motius per creure que aquest cas avança ràpidament cap a una resolució satisfactòria». Aquestes són les paraules que un inspector de la policia estatal de Michigan va adreçar a la meva mare en una trucada telefònica una tarda de principis de novembre del 2004. Després de penjar, la meva mare em va trucar i va repetir el missatge.

A un quart de sis del matí, en Nils Vik va obrir els ulls i l’últim dia de la seva vida va començar. Es va quedar al llit entre el somni i la vetlla, confiat que es tornaria a adormir com solia passar. ¿Què havia somiat? Una mà que li passava pels cabells, dits que li recorrien les galtes, una veu que li arribava amb la foscor. “T’espero a baix, amor”

No hi ha cap bona manera de dir això; quan va arribar la policia, inevitablement van introduir la mala notícia amb aquestes paraules, com si la seva presència no fos prou mal senyal. La primera vegada que vaig sentir la frase, ja sabia el que m’estaven a punt de transmetre. Tot i així, em vaig fixar en com em comunicaven la notícia: el detectiu va insistir que primer segués.

"La nit atrapada dins el retrovisor, el retrovisor com una gàbia. La nit dins el mirall, dura i compacta. Tot el negre comprimit dins el vidre fred i llis, com si volgués rebentar-lo. Tan comprimit que la nit podria ser sòlida. Tan sòlida que podria tocar-se amb les mans. Tindria una textura estranyament indesxifrable, grumollosa, amb rugositats i protuberàncies i nusos fets de foscor coagulada."

"El 1972 vaig començar a escriure una columna sobre dones a la revista Esquire. La columna va ser idea meva, i m’hi volia posar per un parell de raons concretes i interessades, i una altra raó més general. Em calia una excusa per assistir a la trobada d’exalumnes de la Universitat de Wellesley per al desè aniversari de la meva graduació, i també buscava algú que em pagués el viatge al concurs de cuina."

"Vinc d’una bacallaneria del barri de Sants, al carrer Maldonado, duc a la sang treballar de cara al públic. Encara veig el meu pare tallant les penques en porcions més primes o més gruixudes segons el gust del client. El veig traient el bacallà de la pica de marbre com si estirés una serp, i el veig obrint els filets amb ganiveta, com si un peix de plata travessés l’altre peix."

Rothko Taylor estava enfiladi a una escala batuda pel vent. Els ulls li coïen com grans de raïm pelats, parpellejant enmig del fred. El vent feia trontollar l’escala i li envestia els braços.

El dolor és com un ou amb la closca compacta, notes que te l’has empassat i passa avall —coll, esòfag, estó- mac—, troba el lloc on posar-se, sense tenir en compte ni el dia ni el moment, sempre té ganes que l’escoltin; és oval, és de ciment, és increïble que existeixi i ocupi espai.

Em va trucar en plena nit. Plorava. Jo en aquell moment tenia vint-i-vuit anys i era el tercer, potser el quart cop només des que era petit que la sentia plorar.

La intimitat pot ser l’eco d’una altra intimitat; l’ona expansiva d’un esdeveniment la causa del qual ha desaparegut o s‘ha oblidat.

Al principi jo era jo i prou. Tot el que em passava, creia jo, era meu i prou. Després em vaig casar amb un home, com fan les dones. La meva vida es va convertir en un arquetip, un especta- cle de travestis sobre la família nuclear. Em vaig emboli- car en una història que ja s’havia explicat deu mil milions de vegades.

Era temerària. A l’edat de quaranta-vuit anys, l’Amalia Spada, anomenada Mare, nascuda en una illa volcànica i d’aquella illa escapada, havia lluitat en tres duels sense vessament de sang, havia construït una torre de Babel a prop dels barrancs i havia intentat aprendre sobre ramaderia i conservació dels aliments, amb pobres resultats —va crear una cadena reactiva de floridures i residus animals al femer de darrere la casa.

Rothko Taylor estava enfiladi a una escala batuda pel vent. Els ulls li coïen com grans de raïm pelats, parpellejant enmig del fred. El vent feia trontollar l’escala i li envestia els braços.

El dolor és com un ou amb la closca compacta, notes que te l’has empassat i passa avall —coll, esòfag, estó- mac—, troba el lloc on posar-se, sense tenir en compte ni el dia ni el moment, sempre té ganes que l’escoltin; és oval, és de ciment, és increïble que existeixi i ocupi espai.

Em va trucar en plena nit. Plorava. Jo en aquell moment tenia vint-i-vuit anys i era el tercer, potser el quart cop només des que era petit que la sentia plorar.

La intimitat pot ser l’eco d’una altra intimitat; l’ona expansiva d’un esdeveniment la causa del qual ha desaparegut o s‘ha oblidat.