L'Altra Editorial

"Voldries saber com soc. Voldries entendre’m. Però quan penses en mi, només saps veure la mort. I la mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix."

"La Lucrezia s’asseu a la llarga taula de menjador, que han polit fins a donar-li una brillantor aquosa i han parat amb plats, copes capgirades, una corona teixida amb branques d’avet."

"Quan ressonen les trompetes dels set àngels, recordo que tinc l’Apocalipsi amagat al calaix de les calces. Foc barrejat amb sang, herba ennegrida, la veu redemptora del Totpoderós m’esquerda".

"Un lloro verd i groc que hi havia en una gàbia penjada en un costat de la porta no parava de repetir: –Allez-vous-en! Allez-vous-en! Sapristi! No passa res!"

"«Ningú no et pot aconsellar ni ajudar, ningú», deia Rilke a les Cartes a un jove poeta fa més d’un segle. «Només hi ha una manera. Entra dintre teu». Rilke, per descomptat, tenia raó –no et pot ajudar ningú més que tu".

"Als vespres era una mica millor. Ho podia allisar i observar amb cautela, amb l’esperança que algun dia se’n podria fer una idea de conjunt, com qui es mira un tapís virolat de Gobelins inacabat per veure si ja se’n revela el patró".

"En mil novel·les d’amor occidentals l’evolució dels sentiments entre una dona intel·ligent i un home decidit es representa mitjançant una pugna que conclou quan la dona –al final– es desfà en el desig romàntic i una necessitat profunda d’unió".

"Anoche decía la Radio Nacional que el discurso de Franco es un modelo de equilibrio, pero más bien es un intento de equilibrismo y mistificación. Prefirió hablar del mundo y de sus problemas, ofreciendo incluso soluciones displicentes. En España, para él, todo marcha bien, aparte de grupitos de fanáticos".

"Totes les vides comencen amb una dona, o sigui que la meva també, una dona pèl-roja que entra en una habitació i porta un conjunt de fil, l’ha tret de l’armari per a l’ocasió, se l’ha com- prat a la parada de Porta Portese, la parada bona, la de la roba de marca rebaixada, no de la barata, de poques lires, sinó la que hi ha sota el cartell que diu: diferents preus".

"Havia volgut escriure un llibre sobre la llibertat. Havia volgut escriure’l com a mínim des que el tema va aparèixer com un rerefons inesperat en un llibre meu sobre l’art i la crueltat. Pre- tenia escriure sobre la crueltat i em vaig trobar, per sorpresa meva, que la llibertat apareixia entre les esquerdes, llum i aire a la cel·la resclosida de la crueltat. Quan no vaig poder més de la crueltat vaig tirar immediatament cap a la llibertat".

"Cavalca sola, bosc enllà. Amb disset anys, sota el plugim fred de març, la Maria, que ve de França".

"La mort sempre és la mateixa, però cada home mor a la seva manera".

"Voldries saber com soc. Voldries entendre’m. Però quan penses en mi, només saps veure la mort. I la mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix."

"La Lucrezia s’asseu a la llarga taula de menjador, que han polit fins a donar-li una brillantor aquosa i han parat amb plats, copes capgirades, una corona teixida amb branques d’avet."

"Quan ressonen les trompetes dels set àngels, recordo que tinc l’Apocalipsi amagat al calaix de les calces. Foc barrejat amb sang, herba ennegrida, la veu redemptora del Totpoderós m’esquerda".

"Un lloro verd i groc que hi havia en una gàbia penjada en un costat de la porta no parava de repetir: –Allez-vous-en! Allez-vous-en! Sapristi! No passa res!"

"«Ningú no et pot aconsellar ni ajudar, ningú», deia Rilke a les Cartes a un jove poeta fa més d’un segle. «Només hi ha una manera. Entra dintre teu». Rilke, per descomptat, tenia raó –no et pot ajudar ningú més que tu".

"Als vespres era una mica millor. Ho podia allisar i observar amb cautela, amb l’esperança que algun dia se’n podria fer una idea de conjunt, com qui es mira un tapís virolat de Gobelins inacabat per veure si ja se’n revela el patró".

"Voldries saber com soc. Voldries entendre’m. Però quan penses en mi, només saps veure la mort. I la mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix."

"La Lucrezia s’asseu a la llarga taula de menjador, que han polit fins a donar-li una brillantor aquosa i han parat amb plats, copes capgirades, una corona teixida amb branques d’avet."

"Quan ressonen les trompetes dels set àngels, recordo que tinc l’Apocalipsi amagat al calaix de les calces. Foc barrejat amb sang, herba ennegrida, la veu redemptora del Totpoderós m’esquerda".

"Un lloro verd i groc que hi havia en una gàbia penjada en un costat de la porta no parava de repetir: –Allez-vous-en! Allez-vous-en! Sapristi! No passa res!"