L'Altra Editorial

"La mort sempre és la mateixa, però cada home mor a la seva manera".

"Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada".

"Fa anys que m’oblido de les coses, com a mínim des dels trenta. Ho sé perquè en aquell moment vaig escriure so- bre el tema. En tinc proves. No recordo amb exactitud on ho vaig escriure, esclar, ni quan, però segurament seria capaç de trobar-ho si calgués".

"En Mike s’enlaira cap a Osaka, però la seva mare se’n ve a Houston. Són poques setmanes, diu ell. O un parell de mesos, potser, diu. Però hi haig d’anar. La primera cosa que penso és: merda. La segona és que no tenim diners per fer això."

"Anit l’Aparició va tornar. Les ales cansades, brutes de fang i rels. Carn de vas. Va tornar i et va tornar a parlar."

"Si tu ets el diable, jo no soc qui explica aquesta història. No soc Fora-al-Cobert. Aquest és el nom que ella em va posar sense saber-ho. Ella és Ida Richilieu, i més endavant, després de l’accident al Pas del Diable, li dirien Ida Cama-de-Fusta."

"El 1997 vaig posar en escena, a Tòquio, Chushingura, l’ò- pera del compositor Shigeaki Saegusa, que amb motiu de l’estrena mundial m’havia demanat diverses vegades que me n’ocupés. Chushingura és la més japonesa de to- tes les històries japoneses. Va d’un senyor feudal que, després d’haver estat provocat i insultat durant una ceri- mònia, desembeina l’espasa."

"Has de parar, va dir ella. Parar de què, va dir ell, si no estem fent res. Ella volia cor- regir-lo. No hi havia cap nosaltres. Hi havia el subjecte ell i l’objecte ella, però de cop ell va dir-li escolta, no cal que et posis així per tan poca cosa."

"Sortiu amb l’Hervé de l’aeroport de Newark el 12 de gener. A l’escala a Brussel·les et compres una llibreteta negra, Shayna, i hi escrius les paraules BURKINA FASO en majúscules. Totes les entrades seran en majúscules a causa dels crits que ara es desfermen dins teu."

"Asseguda al sofà, la Goja té una sensació estranya. Com si el mar l’esperés a l’altra banda de les parets del menjador. Com si fos estiu i fes molta calor. Com si estigués de vacances."

"La nit que vaig arribar a l'Àfrica va ser la més bonica que havia viscut mai. Era una nit verda, una d'aquelles nits en què la felicitat és gairebé insuportable. Estava ebri de vida, ebri d'aire, ebri de vent i de sol."

"Un cop la mirada del públic es posa a sobre de la nostra feina, un cop veu l’obra, es tanca un cercle, i les escenes acaben de completar-se. I allò, si tens sort, se li queda a dins: al cap i al cor."

"La mort sempre és la mateixa, però cada home mor a la seva manera".

"Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada".

"Fa anys que m’oblido de les coses, com a mínim des dels trenta. Ho sé perquè en aquell moment vaig escriure so- bre el tema. En tinc proves. No recordo amb exactitud on ho vaig escriure, esclar, ni quan, però segurament seria capaç de trobar-ho si calgués".

"En Mike s’enlaira cap a Osaka, però la seva mare se’n ve a Houston. Són poques setmanes, diu ell. O un parell de mesos, potser, diu. Però hi haig d’anar. La primera cosa que penso és: merda. La segona és que no tenim diners per fer això."

"Anit l’Aparició va tornar. Les ales cansades, brutes de fang i rels. Carn de vas. Va tornar i et va tornar a parlar."

"Si tu ets el diable, jo no soc qui explica aquesta història. No soc Fora-al-Cobert. Aquest és el nom que ella em va posar sense saber-ho. Ella és Ida Richilieu, i més endavant, després de l’accident al Pas del Diable, li dirien Ida Cama-de-Fusta."

"La mort sempre és la mateixa, però cada home mor a la seva manera".

"Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora. L’avió s’enlaira entre turons recremats. Els arbres, com estaques ennegrides, gairebé sense branques, aguanten un tendal de boira que amaga la ciutat assetjada".

"Fa anys que m’oblido de les coses, com a mínim des dels trenta. Ho sé perquè en aquell moment vaig escriure so- bre el tema. En tinc proves. No recordo amb exactitud on ho vaig escriure, esclar, ni quan, però segurament seria capaç de trobar-ho si calgués".

"En Mike s’enlaira cap a Osaka, però la seva mare se’n ve a Houston. Són poques setmanes, diu ell. O un parell de mesos, potser, diu. Però hi haig d’anar. La primera cosa que penso és: merda. La segona és que no tenim diners per fer això."