L'Altra Editorial

"Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res."

Al pare li faltava mig pulmó. L’hi havien tret en un hospital enmig de les muntanyes, perquè li creixien arbrets a dins que arrelaven i no el deixaven respirar. Llavors l’Arnau tenia vuit anys i una bicicleta acabada d’estrenar, i les cames tan curtes que no li arribaven als pedals.

"Un nen baixa un tram d’escala. L’escala és estreta i gira sobre si mateixa. El nen agafa cada esglaó a poc a poc, fent lliscar el cos contra la paret, i les botes topen contra terra amb un cop sord. Prop del final, s’atura un moment i mira enrere, d’allà per on ha vingut. Llavors, sobtadament decidit, salta els tres últims esglaons, com acostuma a fer. Quan aterra tentineja i cau de genolls sobre l’enllosat."

"Quan escrius, compons una línia de paraules. La línia de paraules és un pic de miner, una gúbia d’ebenista, una sonda de cirurgià. La sostens enlaire i la línia va excavant un camí que tu segueixes. Aviat et trobes immers en un territori nou. És un atzucac, o has trobat la matèria autèntica? Ho sabràs demà, o d’aquí a un any just."

"No sempre hem viscut a Mango Street. Abans vivíem a Loomis, al tercer pis, i abans d’això, a Keeler. Abans de Keeler, a Paulina, i abans ni me’n recordo. Però el que més recordo és que ens mudàvem sovint. Cada vegada semblava que fóssim un més. A l’època que vam arribar a Mango Street, érem sis —la mare, el pare, en Carlos, en Kiki, la meva germana Nenny i jo."

"Aquí fora, l'aire és tan gelat que fa mal. Venint de Manhattan ja era fred, però res a veure amb això. Aquí és un atac sense respir."

"Tot va començar amb unes cartes. De l’inventor dels cal·ligrames a una senyoreta de qui estava molt encaterinat. No es deia Apollinaire, evidentment, sinó Wilhelm Albert Włodzimierz Apolinary Kostrowicki, però aquest nom li devia semblar massa impronunciable quan va arribar a França, així que diguem que el va adaptar."

"Abans que aquest llibre fos un llibre, va ser un fanzín, i fins i tot abans, va ser un article. Però primer, i potser encara més important, va ser un espai perillosament buit."

"El ducto Straus diu que auria dascriura las cosas que penso i recordo i tot allo que em pasi a parti dara."

"La Sandra es lleva tard i pensa vaya mierda, otra vez. D’on li ve? La seva germana de sempre que es lleva a la primera. La mare ho diu, ¿cómo pueden ser tan distintas si las he criado igual?"

"Un matí de mitjans de setembre la mare em va trucar per dir-me que al cap d'uns dies començarien les obres del sostre de casa nostra. I em va dir això exactament: nostra."

"Comencem amb dues noies en un ball. Són en un cantó de la sala. L’una, asseguda en una cadira, obre i tanca un carnet de ball amb dits enguantats. L’altra, dreta al seu costat, contempla el desplegament del ball: els moviments circulars de les parelles, les mans agafades, el tamborineig de les sabates, les giragonses de les faldilles, els desnivells del terra."

"Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res."

Al pare li faltava mig pulmó. L’hi havien tret en un hospital enmig de les muntanyes, perquè li creixien arbrets a dins que arrelaven i no el deixaven respirar. Llavors l’Arnau tenia vuit anys i una bicicleta acabada d’estrenar, i les cames tan curtes que no li arribaven als pedals.

"Un nen baixa un tram d’escala. L’escala és estreta i gira sobre si mateixa. El nen agafa cada esglaó a poc a poc, fent lliscar el cos contra la paret, i les botes topen contra terra amb un cop sord. Prop del final, s’atura un moment i mira enrere, d’allà per on ha vingut. Llavors, sobtadament decidit, salta els tres últims esglaons, com acostuma a fer. Quan aterra tentineja i cau de genolls sobre l’enllosat."

"Quan escrius, compons una línia de paraules. La línia de paraules és un pic de miner, una gúbia d’ebenista, una sonda de cirurgià. La sostens enlaire i la línia va excavant un camí que tu segueixes. Aviat et trobes immers en un territori nou. És un atzucac, o has trobat la matèria autèntica? Ho sabràs demà, o d’aquí a un any just."

"No sempre hem viscut a Mango Street. Abans vivíem a Loomis, al tercer pis, i abans d’això, a Keeler. Abans de Keeler, a Paulina, i abans ni me’n recordo. Però el que més recordo és que ens mudàvem sovint. Cada vegada semblava que fóssim un més. A l’època que vam arribar a Mango Street, érem sis —la mare, el pare, en Carlos, en Kiki, la meva germana Nenny i jo."

"Aquí fora, l'aire és tan gelat que fa mal. Venint de Manhattan ja era fred, però res a veure amb això. Aquí és un atac sense respir."

"Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res."

Al pare li faltava mig pulmó. L’hi havien tret en un hospital enmig de les muntanyes, perquè li creixien arbrets a dins que arrelaven i no el deixaven respirar. Llavors l’Arnau tenia vuit anys i una bicicleta acabada d’estrenar, i les cames tan curtes que no li arribaven als pedals.

"Un nen baixa un tram d’escala. L’escala és estreta i gira sobre si mateixa. El nen agafa cada esglaó a poc a poc, fent lliscar el cos contra la paret, i les botes topen contra terra amb un cop sord. Prop del final, s’atura un moment i mira enrere, d’allà per on ha vingut. Llavors, sobtadament decidit, salta els tres últims esglaons, com acostuma a fer. Quan aterra tentineja i cau de genolls sobre l’enllosat."

"Quan escrius, compons una línia de paraules. La línia de paraules és un pic de miner, una gúbia d’ebenista, una sonda de cirurgià. La sostens enlaire i la línia va excavant un camí que tu segueixes. Aviat et trobes immers en un territori nou. És un atzucac, o has trobat la matèria autèntica? Ho sabràs demà, o d’aquí a un any just."