29 de gener de 2019

Voleu conèixer les primeres apostes de L’Altra? Aquí us les presentem:

• Germà, de David Chariandy (23 de gener)

Som a l’estiu de 1991, en plena onada de calor. Michael i Francis són fills d’immigrants: el pare va desaparèixer i la mare va venir de Trinitat amb el somni de convertir-se en infermera i, en canvi, combina tres feines, viatja en autobusos durant hores i torna a casa tan esgotada que de vegades no pot ni dormir. La història salta entre els anys noranta, l’adolescència de Michael i Francis, i el present, en què tot és més fosc i més trist, i Chariandy revela un món de violència i esperances frustrades en què els lligams familiars, delicats i indestructibles, són imprescindibles per a la supervivència. Germà és una novel·la poderosa i intensa, desoladora, plena de vida, que explora la lleialtat i la força de l’amor fraternal, la fragilitat de l’existència, la raça i la identitat i la violència dels prejudicis i del poder.

“Chariandy s’ha estat una dècada per escriure GERMÀ, i el resultat és impressionant: una novel·la compulsiva, brutal i impecable, amb una veu narradora magistral i en la qual no hi sobra ni una paraula. No tracta només d’un lloc concret, o de pobresa, o de racisme institucional, sinó de la intensitat de l’amor fraternal i la solitud del dol.” Arifa Akbar, THE OBSERVER

• Visc, i visc, i visc, de Maggie O’Farrell (13 de febrer)

Una malaltia infantil de la qual els metges deien que no es refaria mai. La necessitat adolescent de fugir que per poc no acaba en desastre. Una trobada terrorífica en un camí perdut de les muntanyes. Un part mal gestionat en un hospital sense prou personal.

Visc, i visc, i visc és un llibre de memòries, però un llibre de memòries peculiar: Maggie O’Farrell hi narra disset moments en què la seva vida va córrer perill i va estar a punt d’escapar-se-li entre els dits. Són disset escenes, disset vinyetes tenses, viscerals i plenes de vida, en les quals retrobem l’autora en diferents etapes vitals, amb diverses mentalitats, i en diversos llocs del planeta: és filla, i estudiant, i oficinista; és mare, viatgera, escriptora; ara està enamorada, ara amb el cor trencat, o solitària, rebel, angoixada, espantada o decididíssima. I, més enllà de les seves experiències esplèndidament narrades, el llibre ens interpel·la profundament: què faríem si la nostra vida estigués en perill? Com reaccionaríem? I què estaríem disposats a perdre, o a donar a canvi? Visc, i visc, i visc és alhora un recordatori / testimoni de la fragilitat i la vulnerabilitat de l’existència i un cant lluminós a la vida, a no deixar-nos perdre, ni vèncer, i aprofitar cada minut i cada batec. A fons.

“VISC, I VISC, I VISC no és només sobre el perill, és sobre la vida viscuda fins a l’extrem. Aquestes escenes revelen una escriptora reflexiva i tossuda que, malgrat el constant drama, es manté resistent i insubornable.” Fiona Sturgess, THE GUARDIAN

• Persecució, de Toni Sala (20 de febrer)

“Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.”

“Sala domina a la perfecció el llenguatge culte: si el llenguatge fos una fletxa i l’expressió un blanc, els seus tirs farien tots diana”, Joan Flores Constans

• La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto – Premi Documenta 2018 (13 de març)

La mort lenta és una novel·la que narra la vida de dos germans orfes de pare i mare en un barri de Barcelona, i retrata amb una sorprenent profunditat d’ànima el final de la primera joventut. El jurat del Premi Documenta destaca de l’obra guanyadora la construcció impecable i sòlida dels personatges, la naturalitat dels diàlegs, i la història potent, que salta del passat al present sense perdre mai el ritme. El resultat és una novel·la literàriament molt ambiciosa, digna mereixedora del Premi Documenta.

Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) va guanyar l’any 2017 el Premi Gabriel Ferrater d’Òmnium Cultural Baix Camp amb el poemari Phospohorus i Hesperus. Poc després de fer-se amb el Premi Documenta (és l’autor més jove, fins ara, del palmarès) va sumar el premi del I Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra amb l’obra Renills de cavall negre. No li perdeu la pista.

“Sempre he pensat que el món és ple d’amors morts, de cadàvers d’amor que les parelles s’obstinen a arrossegar perquè creuen que encara és viu, o que algun dia reviurà com de miracle. Però els amors no reviuen ni reneixen. Es moren i prou. A poc a poc. Una mena de mort lenta, com si s’apaguessin. I l’amor dels pares va començar a morir-se molt aviat.”

• Final, de Karl Ove Knausgård (27 de març)

L’ultim i esperadíssim volum de La meva lluita conclou el titànic projecte de l’escriptor noruec. Durant més de mil pàgines, Knausgård reflexiona sobre la vida, la mort, l’amor i la literatura mentre pren consciència de l’efecte dels llibres anteriors, i analitza la pressió de la fama literària i les seves devastadores repercussions. En aquest Final, Knausgård ens parla sobre l’escriptura i la seva relació amb la realitat, les seves ambicions, dubtes i debilitats.

Final és el punt culminant d’una obra crua, honesta i inigualable.

“Un dels grans escriptors que ha descobert el segle XXI. És el fenomen literari dels últims temps”, Xavi Ayén

Podeu descarregar-vos el nostre catàleg fent click aquí.