18 de abril de 2017

Sabeu quan, furgant entre les butxaques, per fi trobeu el tros de paper que buscàveu, les claus que no trobàveu o la moneda que necessitàveu? Llegiu Aquest deu ser el lloc: sentireu un descans infinit.

 

Trobar “Aquest deu ser el lloc” té un impacte semblant al que patim quan, furgant entre les butxaques, per fi trobem el tros de paper que buscàvem, les claus que no trobàvem o la moneda que necessitàvem: sentim un descans infinit.  El problema ve quan després tota la resta es torna tan estèril i accidental que no podríem ni voldríem deixar mai de llegir-lo. Si, és un descobriment. Un d’aquells encontres casuals que de tant en tant la vida et regala i que notem quan, en tancar la última pàgina, acluquem els ulls per recrear-nos en aquella sensació indescriptible de veneració i admiració per les coses ben fetes.

Amb “Aquest deu ser el lloc” Maggie O’Farrell ens obsequia amb una magistral exhibició estilística i un domini absolut de l’espai i el temps i aconsegueix que ens refugiem, nosaltres també, en aquella casa atrotinada i isolada d’Irlanda mentre compartim, i quasi sentim, l’esdevenir del Daniel i la Claudette com si fos el nostre. D’això tracta, en el fons, la gran literatura: de veure’ns a nosaltres mateixos en aquest joc de miralls que és la vida, del pas del temps, de les decisions que prenem i les que no, de les hòsties que rebem però també de la nostra capacitat per entomar-les, de renéixer i de les noves oportunitats, dels nostres jos simultanis que conviuen amb el qui som, el qui hem estat i el jo que projectem, dels vells amors i de les noves promeses, del conflicte entre allò que som i allò que voldríem ser.

Feu-vos un favor: LLEGIU-LO!!!

Jordi Camprubí Ruiz