lultima-nit-james-salter L’última nit
  • Valora aquest llibre

  • PVP: 15,50 €
  • Data de publicació: 12 de febrer 2014
    Pàgines: 144
    ISBN: 987-84-942160-0-8
    Format: 14 x 21,3 cm
    Rústega amb solapes

Descarrega't la nota de premsa

Descarrega't la coberta en alta resolució

Compra'l a la xarxa

Disponible a aquestes llibreries:

L’última nit

James Salter

Traducció d'Alba Dedeu

4 10 valoracions 12 crítiques de premsa

Famós pel seu estil depuradíssim i precís, i per la seva profunditat psicològica i emocional, James Salter és un dels grans escriptors nord-americans contemporanis, fins ara mai traduït al català. L’última nit, un recull de deu relats magistrals, n’és una prova claríssima: a partir del retrat íntim de les relacions entre homes i dones, Salter retrata matrimonis que trontollen i relacions que s’ensorren, i explora temes com l’amor i el desamor, l’engany i el desengany, la incomunicació, la soledat o la passió. Sobri, subtil i afilat però mai inaccessible, capaç d’il·luminar les foscors que s’amaguen darrere les parelles aparentment convencionals i amb un talent especial per als diàlegs vius i directes, Salter s’ha guanyat un lloc a la prestatgeria dels imprescindibles de la literatura universal.

La premsa ha dit

Ressenyes dels nostres lectors

Click here to submit your review.

Envia la teva ressenya
* Camp requerit

Les vides de Salter

per Toni Blogdelcal

Les lleis de la fama són ben estranyes i això ha fet que un escriptor com Salter haja rebut tots els reconeixements a una edat bastant inusual - tenia vora 80 anys quan va eixir a la llum aquest llibre de contes. El va publicar l\'any 2005 als EUA i és difícil no sentir-se sacsejat interiorment per les històries que hi teixeix. Són textos que ens inciten a rellegir. No ens narra grans aventures, ens parla de la vida quotidiana, del cada dia. Ens parla sobretot de la relació en les parelles, del deteriorament pel pas del temps. Parelles que, sovint, no saben que malviuen fins que un dia se n\'adonen en un instant de lucidesa («Cometa»), o bé descobreixen que enyoren la vida dels altres («El meu Senyor, tu») i que han llançat a perdre la seua.
De vegades, els conflictes dels relats ens fan recordar Carver, els seus personatges en naufragi perpetu. La diferència és que Raymond Carver sempre tria proletaris, gent amb pocs recursos o sense; Salter, per contra, ens mostra la vida buida de la classe mitjana, d\'aquells que viuen molt per damunt dels problemes econòmics.
Hi ha també un tema que conreen tant un autor com l\'altre: la proximitat del desastre, (p. 52). «Una cosa que havia vist era fins a quin punt els homes podien estar a tocar del desastre per molt segurs que semblessin. Ell havia vist com canviaven els esdeveniments i a una desgràcia en seguia una altra. Podia passar sense previ avís. De vegades la gent encara podia salvar-se, però arribava un moment que ja no podien. De vegades pensava en ell mateix: quan vingués el colp i les bigues comencessin a cedir i a caure, què passaria?» Efectivament, la tranquil·litat sembla durar i durar sense límits fins que, de sobte, l\'esquerda s\'obri i tot s\'ensorra (com en el cas d\'«Ens ho hem passat tan bé» -un relat duríssim-, «Cometa» o bé «Platí»). Aquest caràcter efímer de la vida amara molts dels textos. Així en «L\'última nit» diu: «La resta era menys densa. La resta era una llarga novel·la que s\'assemblava molt a la teva vida; hi passaves sense pensar i aleshores un matí s\'acabava: hi havia taques de sang.»
James Salter analitza a fons la psicologia femenina. Pels seus contes camina la dona insensible i inquisitorial de «Cometa», la dona seductora i vividora, la infeliç -abatuda per la rutina- d\'«El meu Senyor, tu», la dona enganyada de diversos contes, i la dona davant la mort imminent («L\'última nit», «Ens ho hem passat tan bé»). Però també el cos, perquè hi ha un munt de descripcions molt sensorials del cos femení, tan físiques que quasi podem tocar-lo: «Una de les coses que el seu marit admirava de l\'Ardis era la seva pell extraordinària, lluminosa i fina, una pell tan pura que si la toquessis et faria tremolar.»
I a més, Salter ens deixa caure de tant en tant les seues frases redones, assoladores, perquè les anem paint amb lentitud fins al següent colp, que aguaita darrere de qualsevol paràgraf inofensiu. «Et penses que coneixes algú, et penses que perquè sopes amb una persona o hi jugues a cartes la coneixes, però en realitat no és així. Sempre és una sorpresa. No saps res de res.»
El pas del temps és l\'altre tema que preocupa l\'autor nord-americà. Ens presenta éssers angoixats pel temps perdut, per vides desaprofitades. Contínuament els personatges fan referència a la seua vida de veritat, un camí paral·lel a la vida que malbaraten. Així són les dones que apareixen en «Cometa», «El meu Senyor, tu» però també és aquest tipus de caràcter el protagonista de «Palm Court», un relat brillant i dolorós sobre la indecisió i les oportunitats perdudes, un dels millors. N\'hi ha molts altres de magnífics, com ara «Cometa», «Platí» o «Donació». El darrer, «L\'última nit», ja s\'ha dit en moltes ressenyes que perdurarà com un model per a escriptors durant un pila d\'anys.
Acabe. M\'agrada la frase de Susan Sontag que arreplega la publicitat del llibre: «Vull llegir absolutament tot el que escriga James Salter». És molt precisa. És exactament la sensació que un té després d\'acabar-ne l\'última pàgina.
Cal afegir que l\'editorial Empúries va publicar el 2014 Això és tot, la darrera novel·la de l\'autor, escrita als 84 anys, però encara plena de vida. I fa poc L\'Altra Editorial ha publicat Joc i distracció. En fi, com deia, jo també vull llegir tot Salter i, sobretot, rellegir-lo.

Tel·lúria americana

per Jaume C. Pons Alorda

No en va L’Altra Editorial rep el nom que la bateja en sang, esperma i tinta. La seva finalitat última, però primigènia, pretén donar sentit a aquesta alteritat que, des de la màxima independència, vol operar amb projectes on la il·lusió, la qualitat i el risc són els màxims protagonistes del món dit passió. La indústria editorial ha de ser una indústria, és clar, però també ha de saber fer la seva feina amb exquisidesa: editar l’excel·lència, llibres memorables que donin una continuïtat al llegat que tenim i que ens arriba fins ara, però també poder possibilitar el següent pas cap endavant. Cosa que alguns han oblidat des de fa anys, confosos per tempestes de números i xifres boiroses. L’Altra Editorial, indubtablement, ha vingut per obrir noves llums. I per això fulgura i marca amb foc els seus inicis, amb titans que omplen un catàleg més que suculent en menys d’un any de vida. James Salter, Toni Sala, Lionel Shriver, Daniel Galera, Yannick Garcia i ara Joan Miquel Oliver són aquests modests però autèntics gegants que han vingut de la mà d’una valenta editora anomenada Eugènia Broggi com a mostra de les seves intencions més que ambicioses. I no és casual que Salter sigui el gran patriarca decimonònic, una espècie de gran avi ritual, ja que la seva grandesa, potser com un virus, enllaça molt bé amb aquestes veus que, dialogants, estan generant un rusc de vibracions demolidores. James Salter és una de les veus imprescindibles de la narrativa nord-americana actual. Un clàssic viu i vivent que, potser com un Homer del segle XXI, ens parla de l’essència de tot un país continental encara massa nou com per haver-se adonat de la falsedat de les seves pròpies èpiques. La narrativa de Salter està habitada per memòries fràgils i fugisseres, per fantasmes i espectres d’un món que s’ensorra, per personatges cicatritzats quasi de mort i, tot i això, dotats d’una dignitat superhumana, quasi ofensiva. Llegir Salter, i sobretot aquest volum de L’ÚLTIMA NIT, t’omple d’un vigor comparable a l’escola de la vida, que només pot ser entesa com una escola d’energia. Els seus contes, com retrats minuciosos que més que pintures semblen fotografies epilèptiques, ens parlen de la fràgil ferida que, un cop oberta, normalment s’inunda de llum i de significats. Una veu única, que fascina, i que ja ha estat celebrada per una gran quantitat d’autors, des de Javier Marías fins a Antonio Muñoz Molina, passant per autors de casa nostra com Eduard Márquez, Josep Maria Fonalleras, Marina Espasa o Lluís Anton Baulenas. El pinyol volcànic de Salter dins L’ÚLTIMA NIT, el seu nucli encriptat, secret però irredempt, ens demostra com, a través d’un detall mínim, quasi minso ben igual que un insecte moribund, es pot canviar tot el destí d’una existència amb una lleugeresa tremebunda, salvatge i radical. És d’aquesta manera com els lectors notem tot el pes de la grandesa de la literatura, que si ha de servir és per definir la nostra condició d’éssers humans aclaparats pel pes de la terra i la densitat estel•lar, o sigui, tot el que implica ser i existir en el món que ens envolta sense misericòrdia però, a vegades, també amb benvolença. A més a més, Alba Dedéu, una narradora extraordinària dintre de la nova literatura catalana actual i que ja ens ha sorprès amb dos llibres de contes magnífics i unes quantes traduccions molt celebrades, és capaç de traslladar la minuciositat i l’aparent senzillesa d’un dels autors definitius de la literatura mundial amb la seva feina, tot traduint Salter amb una perícia que sorprèn. Si totes aquestes raons no basten, cal dir i reafirmar que Salter és un mestre, no només de la literatura, sinó també un portent que ens ajuda a viure, i a gaudir, amb la dignitat de tota la consciència de què vol dir ser un ésser humà. I sí, això és el que la literatura, i L’Altra Editorial, aconsegueixen de bon de veres.

El desencís

per nitamiu

M’agradaria afegir una paraula a la contraportada que crec definitòria dels deu contes i pel que intueixo de tota l’obra de Salter, el desencís. Quan tot allò que comença bonic i ple d’alegria o d’amor o del què sigui, en converteix en quelcom pesant que condiciona, limita i genera infelicitat.

La gràcia rau en com ho explica. ¿Què fa que no puguis deixar de llegir cap conte fins al final? ¿Què fa que sembli que tinguin un imant que malgrat intueixes que el què sigui anirà pel pedregar continues llegint? No és per l’esperança de final feliç perquè ja saps que no, ni per morbositat…no. Crec que és per aquesta barreja de fixació en petits detalls sense importància a través dels quals ens descriu els personatges i la poca explicació de la trama de cada conte, en fa quatre pinzellades, i els lectors hi hem de posar la resta. Ens dóna peixet, atrapant-nos des de la primera paraula, sense introducció, com començar a veure una pel·lícula iniciada, t’has d’esforçar molt per saber de què va i aquest mateix esforç fa que t’impliquis més en el film que si en sabessis la trama. En els contes de Salter, tot i que el final ja l’intuïm, ens interessa bastir la història, entendre-la, tots ens podríem ser protagonistes, o no.

El que no es diu

per Marc Montull Jové

Hi ha una cosa que m'ha fascinat de cada relat de 'L'última nit' de James Salter: la lleugeresa en que semblen desenvolupar-se fins que finalment descobreixes com de profunds són. L'escriptor nord-americà insinua i no explica, de manera que el lector fa la resta.

Els personatges de Salter són sovint matrimonis decadents, però sempre solitaris incompresos que han anat tirant i fingint fins que s'adonen que no saben com han arribat on són (no és sempre així per a tothom?). Cerquen llavors una evasió que a voltes és ridícula, un desig llargament soterrat que ja queda fora del context.

Els relats es despleguen d'una manera similar a les vides d'aquests personatges: el final del conte és sempre inesperat i sorprenent, arriba de cop perquè a més a més acostuma a ser breu; però un cop te'l rellegeixes descobreixes que aquest final només és fruit de tot allò que ha succeït abans. I no podia acabar d'una altra manera.

M'agrada sobretot com Salter fa recordar coses sense que te n'adonis. També les seves descripcions d'aquests ambients rurals tan americans: les cases pairals al camp i la sorra de la platja, la nit suau i el migdia mandrós. El tractament de la llum, certament evocador. I un sexe omnipresent però amagat. Penso que en Salter és important allò que es diu, però potser ho és més el que es deixa de dir i que tot i així se sent. Per a això el relat breu resulta la millor opció.

L'última nit

per Mònica Rodríguez

És en les distàncies curtes on un escriptor posa de manifest la seva capacitat per transmetre allò essencial de la vida, el que ens commou com a lectors, allò que ens deixa tocats però, que malgrat tot, necessitem. I James Salter (Nova York, 1925) demostra per què és una de les figures més importants de les lletres nord-americanes amb aquest recull de deu contes, que ara per primer cop es publiquen en català.

Els relats de Salter parlen de l’amor, del recorregut emocional d’homes i dones, passat pel sedàs devastador del temps, la perspectiva del qual transforma i anihila sense pietat allò que érem. Plens d’emoció continguda, de dolor, però també de moments epifànics, cada conte es revela com una precisa narració d’instants, de sensacions, i la seva lectura, un bàlsam pels qui ens hi acostem per primera vegada. Amb un estil concís però ric en matisos poètics, les històries d’en Salter contenen tota la llum i tota la foscor de la convivència, des del desengany fins la passió, passant per la incomunicació, l’admiració, la soledat o les segones oportunitats.

A 'L’última nit' trobem molt més que uns relats sobre la parella, trobem el desencant de la vida bellament entreteixit en unes històries que ens adverteixen i recorden el que som, hem estat i serem. “No sabia que la felicitat autèntica és tenir la mateixa cosa sempre” (p.113), ara, potser, ja ho sabem.

La vida és així

per Rafel Marco i Molina

De James Salter no en sabia absolutament res fins que no vaig llegir 'L'últim dia abans de demà', d'Eduard Márquez. A l’inici d’aquesta novel·la, Márquez hi inclou una citació que em sembla que subratlla a la perfecció l’essència dels contes de 'L’última nit': «Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. (...) De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?»

I això és el que passa en els contes, que Salter et fa sentir els crics, els crecs, els cracs de les vides dels personatges i, sense solució de continuïtat —en un crescendo íntim, gairebé solitari—, els crocs que esberlen les bigues i et cauen a sobre quan intentes esbrinar d’on provenen aquests batecs que van «obrint un abisme» entre els protagonistes, «mentre s’estaven asseguts», mentre viuen les seves vides quotidianes; quan t’adones de l’«esquerda» que et fa «intuir alguna cosa imminent, insuportable» que et canvia la vida, com «una onada abrupta».

Els personatges de 'L’última nit' descobreixen —i ens mostren als lectors— una vegada i una altra que no coneixen les persones que els envolten i que, potser, tampoc no es coneixen a ells mateixos, que actuen empesos per no se sap quina força i que encara que intenten canviar el curs dels esdeveniments «la veritat és que, a tot estirar, se’n podia canviar una, de cosa, potser, i fins i tot aquella cosa acabaria tornant a l’estat inicial» i que, finalment, no s’hi podia fer res, perquè «la vida era així». I, sobretot, que sempre poden «estar a tocar del desastre per molt segurs que semblessin».

Aquest recull de Salter em porta a la memòria les imatges esborronadores —cívicament esborronadores, goso dir— de Hopper (com bé ha apuntat la Marina Porras en una ressenya magnífica), la mirada escrutadora de Cheever, aquell geni tan poc pagat de si mateix, i també la resignació clàssica dels personatges d’Alice Munro. Crec que en els tres casos esmentats, i també en el de Salter, esclar, hi ha un tret comú que en defineix l’estil: la senzillesa, l’aparent senzillesa que serveix per explicar tota una vida en unes poques línies (o pinzellades), i de la qual el mateix autor ens dóna la clau: «la vida (...) hi passaves sense pensar i aleshores un matí s’acabava: hi havia taques de sang.» Això és, sigui com vulgui, un dia trobarem que la vida ens ha tacat de sang i llavors, què passarà? Com reaccionarem?

L'última nit

per Nuri Salvador

Llegir "L'última nit" de James Salter ha estat com gaudir d'un menú degustació, uns plats -contes en aquests cas- t'agraden més que d'altres, però tots porten l'empremta inconfusible del seu autor. Són breus delicadeses sobre uns personatges esmaperduts a la recerca de la felicitat o enyorant-la, que t'obliguen a reflexionar sobre la quotidianitat i la parella com a eix conductor de la vida.

L'últim conte

per Berta Garrigosa

Havia sentit a parlar molt de James Salter i tenia moltíssimes ganes de llegir-lo. Quan vaig saber que sortien els seus contes en català, em vaig esperar, i ha valgut la pena. M'ha agradat molt, sobretot l'últim conte, que és el que dóna títol al llibre, que m'ha deixat molt impactada. Donació i Platí també m'han agradat molt, i potser l'únic que no m'ha dit gaire res és Arlington, perquè no m'interessa el món de la Marina americana. Però en resum m'ha agradat molt, i el trobo molt recomanable.

L'última nit

per Rosa Maria VS

Quan comences a llegir 'L'última nit' ho fas pensant que et trobaràs amb el més o menys típic recull de relats, on tot i la brevetat (i aquests ho són molt de breus), t'expliquen una història o una part d'història, de la vida d'algú. I en certa manera és just això el que et trobes, però no del tot.

En tots els relats, Salter esbossa, sense entrar en gaire detalls ni explicacions, situacions i moments concrets, però un cop t'has fet més o menys la idea de com va la cosa, t'ho capgira tot, d'una manera tan brusca que et perds, tan inesperada que has de tornar enrere per saber com és que ara et trobes amb això. Tant, que et trobes davant la pàgina, amb els ulls anant amunt i avall, buscant, mirant de trobar allò que de segur que et deu haver passat per alt, perquè si no, no s'entén que hagis fet cap aquí. Però el mal (i alhora el que té de bo el llibre) és que no, no t'has deixat res, no t'has saltat cap línia, igual com tampoc no te n'has saltat cap quan t'arriba una notícia d'aquestes que et cauen a sobre com si et donessin un cop de maça al cap.

Doncs sí...

per Pere Grevolosa

Reconec que he arrufat el nas ... un entorn elitista. Però frase a frase James Salter s'encadena en la teva experiència vital -la pròpia i la dels propers. 'Donació' m'ha tocat especialment... a la primera i a la segona volta, com les eleccions franceses. Sí, 'L'última nit' pot ser un espiral viciós a través del desig. Un encert fer-ne l'edició!

l' altra editorial , USA 4.0 5.0 10 10 Les lleis de la fama són ben estranyes i això ha fet que un escriptor com Salter haja rebut tots els reconeixements a una edat bastant inusual - tenia vora 80 anys quan va eixir Seguir llegint