4 de novembre de 2019

Aquí hi fa fred i hi neva. A fora de les persones, però també dins. Tot és gèlid en aquesta relació matrimonial sentenciada per un present irrellevant i per un passat que sembla aparèixer a cada cantonada -i a cada canal- d’Amsterdam.

Amb aquesta combinació de desgràcies vitals, MacLaverty acaba dibuixant un retrat precís i hivernal de la inèrcia, la gran protagonista d’aquesta història. La inèrcia d’una parella, la dels gestos, la inèrcia de les mirades, la de la quotidianitat, la inèrcia com a malaltia que ha corcat la ment de la Stella i qui sap si també la del Gerry. Una degradació de la convivència i dels al·licients que condueix a la Stella cap a una sortida difícil de trobar, tan difícil com seria intentar trobar aquella entrada de dècades enrere.

Tot i la contundència del moment que explica, MacLaverty no utilitza grans artificis a l’hora de descriure’l, en té prou dotant les paraules i els silencis de fragilitat. Una immensa fragilitat que el lector sent a cada pàgina. En un moviment. En una decisió presa. En aquell petit instant de vida amagada enmig d’unes vacances que són l’hivern de gairebé tot.