L'Altra Editorial

Novetats

• N'Alexandra Schneider entra al meu estudi. Du un pot de vidre amb tapadora ple d'un líquid marró, un cafè amb llet que li fan al bar d'aquí perquè ella no té cafetera. N'Alexandra s'acomoda en una butaca, escolta la música que estic gravant i diu, tex-mex, lo vas a petar en Estados Unidos.

• Aquesta és l'Ada. Aquestes són les tecles de l'ordinador de l'Ada, que esperen, amatents, l'envestida. Aquests són els dits de l'Ada que escriuen: "En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat".

• Escolta. Els arbres d'aquesta història es mouen, tremolen, es recol·loquen. Bufa una brisa marina a ràfegues, i gairebé és com si els arbres sabessin, amb la seva inquietud, amb la paciència amb què agiten les fulles, que està a punt de passar alguna cosa.

• Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d'algun gos, la terra humida que s'enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges.

• "Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones."

• Solquem rabents el riu negre, amb els bancs llisos com la pedra. Cap vaixell, cap bot, cap crit blanc. L'aigua està trencada, esquerdada pel vent. Aquest gran estuari és ample, infinit. El riu és un punt salabrós, blau pel fred. Ens passa per sota, borrós.

• "A la ciutat hi havia dos muts, i sempre estaven junts. Cada matí, d'hora, sortien de la casa on vivien i caminaven de bracet carrer avall cap a la feina. Aquells dos amics eren molt diferents".

• Dos hiverns enrere, a París, on havia anat a passar uns dies coincidint amb el meu trenta-setè aniversari, mentre contemplava el famós quadre de Girodet, 'El somni d'Endimió', al Museu del Louvre, igual que al jove déu il·luminat per un raig de lluna, em va venir a mi una idea en forma de revelació.

• Normalment la trobo a l'entrada de l'escola, després de passar el control, al pati desert i ple de sol al cor de l'edifici de les dones. Les internes s'apinyen buscant l'ombra contra la paret, i ella no destaca entre les altres, sempre al costat de la seva amiga, la dels granets a la cara, una mena d'acne tardà.

• De vegades, a l'agost, cansats de la tarda ociosa i xafogosa, el meu germà petit, la meva germana petita i jo ens reuníem a l'ombra densa sota el roure del jardí del darrere i parlàvem del Nadal i cantàvem nadales.

• Tinc vuit anys. La mare i jo sortim de casa i ens quedem al nostre replà, a la segona planta. La senyora Drucker s'està a la porta oberta del pis del costat, fumant un cigarret. La mare tanca amb clau la porta i diu: "Què hi fas, aquí?". La senyora Drucker tira el cap enrere, assenyalant el seu pis. "Aquell vol que ho fem. Jo li he dit que abans de tocar-me, s'ha de dutxar".

• Els catorze anys que vaig viure a Bergen, del 1988 al 2002, ja fa temps que pertanyen al passat, no n’ha quedat cap rastre excepte pels episodis que alguna gent deu evocar de tant en tant, una espurna de record aquí, una altra espurna allà, i naturalment tot el que va quedar gravat d’aquella època en la meva pròpia memòria. Però és sorprenentment poc.